Sóc un complet ignorant en matèria de vents i per això no puc dir pel seu nom el que bufava avui aquí quan anava a la llibreria a buscar el diari.

Era d’hora i, per tant, hi havia poca gent pel carrer. Menys de l’habitual, atès que és diumenge i que, a més, estem en ple període de vacances i la gent se’n va a dormir tard i no matina. Potser és aquesta la forma més intel·ligent de combatre la intensa calor que estem patint aquests dies: allargar la vida nocturna per aprofitar les hores menys xafogoses. Això i, durant el dia, anar a la platja i no sortir de l’aigua fins que no es facin evidents els primers símptomes d’hipotèrmia; si es donen, que no és probable.

I, no obstant això, en arribar al carrer de la llibreria, on es concentra una bona quantitat de bars i restaurants, les terrasses estaven bastant concorregudes. Hi havia, sobretot, gent del lloc, rapitencs que coneixen el clima de la seva terra i aprofiten la fresca relativa de primera hora per esmorzar fora de casa conversant amb els seus veïns a l’ombra de les carpes.

Els núvols no arriben a cobrir del tot el cel. El que tenim aquest matí a la Ràpita ha de ser el que els meteoròlegs de la televisió denominen núvols i clarianes. Però aquests núvols exhibeixen una amenaçadora panxa negra, carregada d’aigua. Però jo tampoc entenc de núvols; jo no entenc de res i malgrat tot penso que és aigua el que porten. I m’agradaria que fos aquí on la deixessin caure, a veure si es refresca aquest ambient tan sufocant.

Tornant a casa, m’he parat en mig del carrer a comprovar amb la brúixola del meu iPhone d’on bufava el vent. Un cop fixat el nord, he determinat que venia del nord-est, tot i que no sé si amb encert. En arribar a casa he comprovat a Internet que a aquest vent li deien gregal els mariners catalans i aragonesos que anaven a Grècia i tornaven. Era el vent que els empenyia.

Així que, ara, encara que anés errat, ja sé una cosa més.