La nevera

Visqué tota la seva vida pensant que era insignificant i acabà convençut que, a més a més, era invisible. Avorrit de no ser ningú a ulls dels altres, decidí fer-se fonedís discretament.

Ho intentà, primer, donant-se de baixa de les xarxes socials en què participava. Però en cap d’elles tenia gaires amics ni seguidors i el que deia o feia allà a penes agradava a ningú i ningú s’adonà de la seva absència ni l’enyorà.

Desesperat per aquest nou fracàs, prengué una decisió radical que volia que fos definitiva i acudí a un notari. Desheretà els seus fills —un record difús—, perduts ja en els llimbs dels anys passats sense notícies seves, i disposà que, quan ell ja no hi fos, els estalvis i el pis que havia pagat amb penes i treballs durant vint anys, foren posats a disposició d’una ONG que es dedicava a ajudar als qui res no tenien. Li consolava pensar que almenys així seria, potser, recordat per a algú.

Un cop oficialitzades les seves darreres voluntats, un dia de bon matí anà al banc i suspengué tots els pagaments que feia, excepció feta del rebut de la llum. Naturalment, no cancel·là el compte on rebia la pensió, no fos cas que la companyia tallés el subministrament per no pagar-lo.

La resta d’aquell dia es permeté llicències que trencaren la rutina habitual de la seva vida. I ho va fer deliberadament, perquè volia que aquell fos un dia especial. Per dinar, va anar a fer un arròs amb llamàntol al restaurant més car i conegut de la localitat. Després, va anar al cinema, a veure l’última estrena de Woody Allen i, en acabat, va fer una llarga passejada per la via més llarga de la ciutat. Els vilatans estaven orgullosos d’aquella recta de dos quilòmetres flanquejada de plataners per on abans havia arribat el tren de la capital. I en arribar al capdamunt, allà on hi havia hagut l’estació, va seure en un banc a prendre la fresca que ja arribava. I allà s’hi va estar fins a l’hora d’anar a sopar, al restaurant altre cop, és clar.

Un cop a casa, tornà a fer el que ja havia fet al matí com cada dia en llevar-se: toaleta i dutxa. A continuació, endreçà el bany, entrà al dormitori i es posà una muda neta i es vestí les millors robes que tenia. Tot i que era ben entrat l’estiu, també s’enfundà en l’abric, s’enroscà la bufanda al coll i es ficà a la nevera, ben encongit per a cabre-hi, a esperar que li fes efecte el somnífer que s’havia pres en quantitat suficient per a dormir un elefant. Un suïcidi net, polit, tal com ell havia estat sempre. Un suïcidi discret com ell, sense sorolls ni males olors.

Ni tan sols els veïns se n’assabentaren i no el trobaren a faltar fins a la reunió de propietaris de primers d’any i encara fou perquè no hi va assistir i li tocava ser president. Quan la veïna del segon, amb el llibre d’actes comunitari a les mans, trucà a la porta per a traspassar-li el mandat, ell, naturalment, no contestà. Ja no la sentia.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s