Trilby

L’home que duia un trilby al cap, era assegut en un banc del passeig, a l’ombra d’un plataner. Feia estona que hi era allà, esperant la primera fresca ―si és que hom podia dir-li així― d’un dia calorós d’estiu. Però ara, el sol ja havia fet mutis per ponent i la penombra uniformava colors i distorsionava distàncies. Els fanals tot just s’engegaven i els mosquits, a l’aguait, dissenyaven les primeres ràtzies de la nit. Viure al costat d’un rierol en una ciutat industrial, té l’inconvenient que les aigües fan pudor i hi nien mosquits. L’home del trilby acabava de guardar-se a la butxaca el telèfon que mirava tota l’estona mentre s’estava allà assegut. Brandava el cap i remugava, en veu alta:

―És ben bé que tinc el mòbil perquè els telèfons d’avui també serveixen per a altres coses, que si no, maleïda la falta que em faria.

L’home que donava menjar als coloms seia a l’altra punta del banc. Va aixecar la mirada i va girar el cap parsimoniosament, per assegurar-se que l’home del trilby parlava amb ell. Finalment, li va dir:

―Per què m’ho diu això?

―Fixi’s! Fa un mes que no rebo cap trucada, ni una sola! En un mes! De ningú!

L’home del trilby tornava a tenir a les mans el telèfon i l’hi mostrava, però l’home que donava menjar als coloms ni se’l va mirar. Tanmateix va dir:

―Sí, és trist!

―Molt! No ho sap prou, vostè, com és de trist!

Silenci. Els pensaments no compten i la conversa havia mort per manca de paraules.

Uns quants coloms encara reclamaven l’atenció de l’home que els donava menjar. Ell se’ls mirava abstret en els seus pensaments. I, de tant en tant, deixava anar grapats de boletes negres que treia de la butxaca. De sobte, va dir:

―Els veu? Els coloms, vull dir, els veu?

Era una pregunta retòrica que no esperava resposta. Sense ni girar-se cap a l’home del trilby, va afegir:

―Cada dia vénen aquí a la mateixa hora. I sap per què?

Encara que no el mirava, l’home del trilby va arronsar les espatlles.

―Perquè els porto veces! Els encanten les veces! Sempre en porto a la butxaca. Les compro al sindicat, que em surten més bé de preu. Jo els alimento i ells fan veure que em fan companyia. És un bon tracte, no? Tot té un preu en aquesta vida!

Silenci de nou, i, al cap d’un minut:

―Sí, ja veu que sé com és de trist sentir-se sol.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s