Un repte diari

Ateneu Igualadí

Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?

I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.

Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a dissabte passat, quan en un acte cultural vaig coincidir amb una persona d’aquelles que quan te les trobes sempre et provoquen la sensació que volen ocupar tot l’espai que les envolta, fins i tot el que tu ocupes, i et provoca una reacció al·lèrgica. Una persona del tipus que més detesto i sempre he detestat; algú que es creu simpàtic i li cal demostrar-ho ostensiblement ―amb una eufòria fingida, diria jo― a tots els presents, encara que no participin de la seva conversa; algú que es creu graciós i es posa amb tu fent broma del barret que portes perquè els presents li riguin la gràcia, encara que una setmana abans t’hagi posat a parir i no hagi esbossat ni la més discreta ni indirecta disculpa. Un hipòcrita, en fi.

Com veieu, m’ha passat de seguida. La por a la pàgina en blanc, vull dir. L’aversió a la hipocresia no em passarà mai.

One thought on “Un repte diari

  1. La bruixa Matilde, et vol comentar que aquest escrit esta molt be, menys la part de que aquest personatge porti una vida insulsa i monotona, si fos aixi no tindria tanta imaginació per fer uns escrits tant directes i ben fets sobre la hipocracia!!

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s