Wallace

David Foster Wallace

“Un devessall gairebé ofensiu de recursos, d’ofici i de talent”, diu Vicent Pagès, recopilador i prologuista de l'”Antologia de Contes” de David Foster Wallace. I té raó, la prosa de qui “és considerat, encara avui, el novel·lista més important de les darreres dècades, el millor cronista del malestar dels Estats Units i una de les veus més crítiques i insatisfetes amb l’actual sistema polític i social”, és aclaparadora i “suposa una nova forma d’entendre la literatura que destaca per la força incendiària del llenguatge i la radicalitat dels seus plantejaments”, però a mi m’agraden les històries explicades de manera més simple i més breu, més entenedora, si voleu dir-ho així, i no he pogut acabar de llegir tots els relats del llibre, sense que amb això vulgui treure-li cap mèrit al bo de Wallace, que l’hi té i molt, justament per les raons que he citat entre cometes més amunt, que no discuteixo en absolut, que considero correctes i hi estic plenament d’acord, sinó que confesso, com ja he fet altres vegades, que sóc un ximplet a qui agraden les coses explicades de manera més concisa i senzilla.

Si aquest paràgraf us ha semblat excessivament llarg, no llegiu Wallace. Aquest paràgraf només conté 163 paraules ―i 783 caràcters sense espais i 945 caràcters amb espais inclosos― en 11 línies. Un paràgraf de “l’enfant terrible” americà es pot estendre al llarg de diverses pàgines i les frases subordinades que això necessàriament comporta poden arribar a ser de sisè o setè nivell, encara que això és pura especulació doncs no m’he entretingut a comptar-ho.

I què dir de les notes a peu de pàgina que poden ser també de diverses pàgines i constituir-se, en elles mateixes, en un discurs dintre del discurs? Transcric el que diu Enrique Vila-Matas ―”Mac y su contratiempo”― al respecte:

“Y, si no, recuérdese lo que dijera un día Foster Wallace cuando aportó cierta luz y enigma al probable sentido de sus glosas inagotables al comentar que éstas eran casi como una ‘segunda voz en su cabeza’ (sensación, por cierto, en la que creo ser un experto)”.

“Me divertiría escribir esas notas de aire inacabable, de eso estoy bien seguro; las trabajaría en extensísimas oraciones que, a pesar del exquisito estilo que se desplegaría en ellas, le exigirían al lector un esfuerzo colosal”.

A això em refereixo. Llegir els relats de Foster Wallace que he aconseguit acabar de llegir m’ha exigit un esforç colossal i penso que ―reconeixent el seu exhaustiu domini del llenguatge i el mèrit de la utilització de recursos innovadors que posa al servei d’una prosa de qualitat exquisida―, si una cosa em costa tant ―si la lectura em resulta tan complexa que he d’abordar-la amb el manual d’instruccions al costat― no em val la pena perquè no la gaudeixo.

Però aquesta és només la meva opinió personal, no us deixeu influir per ella. Jo he hagut d’enfrontar-me a aquesta lectura per a poder manifestar ara aquesta opinió.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s