Ruptura

H era una dona. R és un home. Van estar casats més de 30 anys abans de divorciar-se. La seva vida en comú mai havia estat un camí de roses, sinó més aviat una vall de llàgrimes en molts moments, però no va ser perquè mai haguessin sigut feliços estant junts, que ho van ser, va ser perquè el temps va passar deixant empremtes que a cada un li van cicatritzar de manera diferent a mesura que envellien.

Però H sempre va considerar la separació com un greuge i mai la va pair. La virulència de les hostilitats que va desfermar contra el seu exmarit van acabar amb la paciència de R i aquest va tallar tot contacte un parell d’anys després. Malgrat això i els molts anys transcorreguts des d’aquell dia, per casualitat i gairebé massa tard, R va saber que H havia mort i es va presentar al seu funeral.

― Després de tot ―pensava― un dia vaig estimar-la molt, encara que ella no ho volgués creure.

Es va col·locar discretament aïllat al fons de l’oratori quan ja tothom havia entrat a la sala, però, tot i això, la notícia de la seva presència es va escampar entre els assistents i va haver de suportar les mirades i també la reprovació sense paraules de familiars i amics de la difunta, alguns dels quals també havien estat amics seus quan ella i R estaven junts.

Quan va acabar la breu cerimònia va anar cap als seus fills, però ells el van ignorar i això li va doldre. Li va fer molt mal encara que estava preparat per suportar-ho perquè no era la primera vegada. Tampoc la resta de la família de la seva exdona va acceptar els condols que els va expressar, però tampoc se li van encarar ni li van retreure que estigués allà com s’esperava. Tots ells pensaven que R era una mala persona i no van voler saber res dels seus sentiments, que eren sincers. Però després de vint anys també estava preparat per això.

En mig d’aquella hostilitat continguda que es palpava a l’ambient, R va abandonar el lloc i va guanyar el carrer. L’aire fresc el va revifar una mica, però estava trist d’una manera especial, d’una manera que no sabria definir. I així estava, intentant il·luminar la confusió que ocupava el seu cap i trobar paraules que expliquessin la seva tristesa, quan va sentir que el cridaven. Era L, la millor amiga de H i ex amiga de R, amb qui aquest no havia tornat a parlar des que H i ell es van separar.

― Com t’has atrevit a presentar-te aquí, ―va increpar L a R― després d’haver-te desentès durant tots aquests anys?

― No sé si aquesta és una pregunta pertinent, L! ―va respondre R sense perdre les bones maneres― Però ja veig que H t’ha parlat molt de mi tot aquest temps i que te l’has cregut, de manera que estic segur que tu tens una explicació per creure que no he de ser aquí. ―Va fer una pausa breu i va continuar―. Així que potser tu i tots els amics que H i jo teníem en comú i tota la família pugueu dir-me què és el que vaig fer tan malament que mereixo que mai us hàgiu preocupat de mi! I ara vens a demanar-me explicacions?

R va girar cua i es va allunyar. Plorava.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s