Consol

Aníbal i Himilce. Rinel Rakhmatullina.

Hay cuentos que se introducen en nuestras vidas y prosiguen su camino confundiéndose con ellas.

Enrique Vila-Matas,

Mac y su contratiempo

Em presentaria, però el meu nom no és rellevant en aquesta història. El meu nom mai ha sigut rellevant, ni aquí ni enlloc. Poques persones recorden de primeres com em dic, i hi ha moltes que es confonen i em diuen de qualsevol manera. Sovint sembla com si jo no existís, a ulls dels altres, i per això no estic acostumat que estiguin per mi ni a què parin atenció al que dic.

Així que… no sé per què he escrit això, si no ho llegirà ningú! Però, en fi, ja està fet i aquí us ho deixo, per si voleu saber de mi.

– I –

La Doctora Joguines és un personatge de dibuixos animats, però vaig saber que té consulta tres carrers més amunt d’on jo visc i vaig decidir de provar fortuna. La Ventafocs li fa de secretària i, quan jo vaig arribar, responia una trucada mentre, alhora, treia la pols a un retrat de Cruella de Vil penjat a la paret, al costat d’un diploma de psicòloga de joguets.

Just quan la Ventafocs em feia passar, en Buzz Lightyear sortia del despatx de la doctora i creuava la sala d’espera sense saludar els tres porquets, que esperaven el seu torn. Se li havia esborrat el somriure permanent i a la cara se li reflectia la melancolia que causen dos anys de soledat en una missió per l’infinit i més enllà. Els tres porquets esperaven per a vacunar-se contra la triquinosi i no van tardar a marxar. Ja em tocava i vaig entrar i vaig seure davant la doctora, a l’altra banda de la taula. Jo em pensava que faria el que fan els metges en una primera visita ―obrir fitxa al pacient o demanar-li l’historial de malalties― però no ho va fer. Per contra, em va mirar de fit a fit i va dir:

― Et diré una cosa que és l’única que puc fer per tu. Per saber el que et cal saber has de trobar algú especial, algú que vegi o vagi més enllà. M’entens? Ho sento, però aquesta no és la meva especialitat. Ah! I si vols que t’ajudi, vés-hi sense disfressa i mostra’t tal com ets!

M’havien dit que la doctora només reparava joguines i guaria personatges de ficció i m’havia disfressat de ninot de fusta per si era veritat. I vaig sortir d’allà desencisat en el moment que trucaven a la porta la Caputxeta i el Llop, que hi anaven per a una sessió de teràpia de parella.

– II –

Marxava desencisat perquè esperava un diagnòstic i no el tenia, però la doctora no m’havia desagradat gens, ja que havia ensumat l’origen del problema. Havia anat a veure-la convençut que necessito ajuda per trobar respostes perquè, encara avui, des de fa molts anys, sovint em pregunto què he fet malament. I també em pregunto en quin moment es va produir el fet que m’ha convertit en un ésser solitari. Ha de tractar-se d’alguna cosa sense explicació racional. I també ha de ser un fet remot, de molt al principi dels meus dies, quan jo devia ser un nadó. Perquè, per més que m’he esforçat sempre a esbrinar-ho, mai he sigut capaç de saber o de recordar què és, i per això estic tan segur que la cosa ve de lluny i penso que fins i tot és possible que es remunti a abans del meu naixement i es tracti d’una experiència traumàtica viscuda a l’úter matern. I, com acabava d’insinuar-me la doctora Joguines, no excloc en absolut que pugui ser cosa del Karma, com el que em passa amb la por que sento a les altures, que estic convençut que em ve d’una vida en què devia morir despenyat d’un penya-segat. I ara, que ella m’havia dit que no podia ajudar-me, què faria, a qui acudiria?

Demanaria hora a la veïna del tercer segona, que és terapeuta emocional i té consulta al seu pis, però no m’atreveixo perquè la trobo molt atractiva. La seva presència em torba de tal manera que no veig com podria suportar tota la visita veient-la allà, asseguda davant meu. Ja me la imagino, amb les ulleres de carei que porta ―són de color blau, a joc amb els seus ulls―, les cames creuades, parant atenció al que li dic i prenent-ne notes. Mentrestant jo, estirat a la “chaise longue”, tindria els seus genolls tan a prop i veuria tan clarament com tensen les mitges negres i com aquestes es perden cuixes amunt sota la faldilla, que no podria evitar de somiar bregues de llit impossibles per a mi. Estic segur que després de la primera visita, ja no podria tornar i que mai més podria mirar-la a la cara, avergonyit dels meus pensaments libidinosos. Encara que, ben mirat, això ja és el que em passa ara, que quan coincidim a l’ascensor he de mirar-me les puntes de les sabates perquè em penso que se’m nota que m’agrada i no li aguanto la mirada per por de fondre’m i no li dic res més enllà de “bon dia”. O “bona tarda”, que de vegades també me la trobo a la tarda, quan surt a passejar la gosseta d’aigües que té, que deu ser l’únic ésser viu del món que repara en mi, i sempre que em veu es posa furiosa i em borda i m’ensenya les dents i un dia em va queixalar un turmell.

I, tret de la veïna. Ja no conec a ningú més que pogués ajudar-me.

– III –

Havien passat dos dies des de la visita a la Doctora Joguines i ja havia decidit descartar l’opció de la veïna per tal de preservar la nostra relació en els termes màgics en què es trobava. Dit ras i curt, des que vivia a la meva mateixa escala, ella s’havia erigit en protagonista absoluta de les meves fantasies més inexplicables, en sentit literal. I, no obstant això, en contra de la meva voluntat, en aquell moment em trobava plantat davant la porta de la Consol ―així és com es diu la veïna del tercer segona― trucant al timbre. És un bon nom, Consol, per a una terapeuta emocional.

Un home de maneres rudes i amples espatlles em va obrir i em va fer passar a una saleta on hi havia un parell de butaques i revistes sobre una tauleta baixa. Mentre esperava, sentia el gruny de la gossa, que desaprovava la meva presència. I, de tant en tant, també sentia la veu de l’home, que intentava fer-la callar i no se’n sortia. Qui era aquell home? El secretari de la doctora? El seu marit? No ho sabia i em coïa la curiositat! Em va caure malament només de veure’l, no esperava trobar-me un home allà. No podia suportar que compartís la vida amb ella, no ho volia creure, ni que es tractés d’unes hores al dia, si és que era el secretari. Vaig tardar uns minuts a adonar-me que no tenia cap dret a sentir-me gelós. I tanmateix no podia evitar una tírria creixent contra l’home que m’havia obert la porta.

Em trobava distret amb aquestes cavil·lacions quan vaig sentir una veu de dona: “L’Anníbal l’acompanyarà a la porta”, deia. Era la veïna en mode terapeuta, la Consol, que acomiadava el pacient que havia atès i venia a buscar-me. Em va cridar pel meu nom per convidar-me a passar al seu despatx. Tal com havia imaginat, em va fer estirar a la “chaise longue”. Ella duia les ulleres blaves i les mitges negres i una falda bastant curta. I també va seure amb les cames creuades i un posat molt professional, però fora del meu camp de visió, a un pas del divan, a la meva dreta i enrere, de manera que jo la sentia sense veure-la.

Recordo que aquella primera visita va resultar alliberadora i que vaig sortir alleugerit de la consulta, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre. I només havíem xerrat, sobretot jo, que la doctora només feia preguntes i escoltava, però el fet d’haver explicat a algú els meus neguits era prou perquè tingués aquella sensació, tan real que podria haver jurat que s’havia reduït notablement l’atracció gravitatòria de la Terra.

– IV –

Després hi va haver més visites. La doctora s’esforçava a fer-me avançar. La seva intenció era que jo arribés per mi mateix a la identificació de l’origen dels meus conflictes. Ella deia que no era un de sol i sempre parlava en plural i, durant un temps, va desplegar tots els seus coneixements i va aplicar-me totes les tècniques que coneixia. Però la realitat era que no avançàvem degut a la forta resistència que hi oposava el meu subconscient, segons deia. Havíem arribat a un carreró sense sortida i em va dir que, vista la continuada absència de progressos, les sessions ja no tenien sentit i que hauríem d’abandonar-les, que tenia la impressió que no m’esforçava prou i que, sense l’esforç i la feina del pacient, no hi ha guariment possible. I també em va dir que era com si jo m’hagués acomodat i ja m’estigués bé estar com estava, lamentant-me de la meva dissort i anant cada quinze dies a veure-la per explicar-li com em trobava, que bàsicament era igual com sempre. I, pel que feia a ella, em va dir que l’amor que sentia per la seva feina i la seva ètica professional li impedien d’aprofitar-se de mi cobrant-me per unes sessions que havien esdevingut inútils.

Va ser molt dura amb mi, però no li faltava raó. Al principi, el meu subconscient ―ara que sé què és, en puc parlar― sabotejava els meus progressos, perquè jo no volia que arribés mai el moment de rebre l’alta. Com si enamorar-se fos una debilitat que no podia consentir-me, considerava l’atracció que sentia per ella com a simple desig, però la realitat era que jo estava enamorat de la Consol des del dia que la vaig conèixer en una reunió de veïns. I que, encara que al cap d’unes poques visites jo ja entenia les seves insinuacions i veia clarament els camins que em recomanava de seguir, mai no li vaig fer cas i em resistia a seguir-los perquè, si no em curava, podríem continuar tenint una hora cada quinze dies per nosaltres dos, ni que fos en l’asèptica i innòcua intimitat del seu despatx professional. Ara em deia:

“A mi m’agrada que sigui el pacient qui descobreixi on rau el seu conflicte. La superació del problema és més efectiva perquè és ell mateix qui pren consciència del seu origen. Quan el diagnòstic l’emet el terapeuta sempre existeix el perill que el pacient no l’assumeixi com a vàlid i, si això passa, refusarà el remei i la teràpia haurà fracassat.

“Penso que tu has vist les portes que se t’obrien però que les has tancades voluntàriament, que no has volgut traspassar-les per no anar més enllà. I estic convençuda de saber per què ho has fet. Però no em pertoca a mi dir-te el que penso al respecte; tu ets el pacient i a tu et corresponia manifestar sense embuts el que sents i et neguiteja. Només podia ajudar-te, si et buidaves i no amagaves res, si no oferies resistències i t’implicaves de valent. Vas venir buscant ajuda i jo he posat al teu servei tot el que sé. La resta és la teva responsabilitat.

Semblava impossible que pogués parlar-me amb tanta dolçor i tan severament al mateix temps. Hi va haver un silenci. Ella em mirava tristament. Jo no deia res, no sabia que podia dir, ni si havia d’interrompre el seu discurs. No ho vaig fer.

– V –

“I ara, si m’ho permets, t’explicaré una història trista que pot ajudar-te:

“Som al segle III abans de Crist i ibers i cartaginesos es reparteixen el sud de la península Ibèrica. La mort d’Àsdrubal, el general amb qui havien acordat la pau, inquieta els líders de les tribus iberes, que decideixen fer una cimera a Càstulo, on demanen protecció al rei. Però, el nebot i successor d’Àsdrubal es presenta a la reunió per a tranquil·litzar-los i els diu que les seves intencions són pacífiques. Per a celebrar la pau renovada, tots plegats es lliuren a un festeig durant el qual Anníbal coneix Himilce ―la filla adolescent de l’amfitrió, que està molt enamorada d’un xicot del poble que la festeja― i la demana com a esposa. El rei li concedeix i ell la porta a Cartago Nova per casar-s’hi.

“El xicot enamorat de la princesa es queda amb el cor trencat. Primer se sent traït sense que ella tingui cap culpa de no haver pogut dir-li adéu però, al cap de poc, coneix la veritat i jura venjança i marxa a Cartago Nova. Anníbal està molt ocupat preparant una complexa expedició a Roma; pretén desplaçar per terra 90.000 infants, 12.000 cavallers i 38 elefants de guerra travessant els Pirineus i els Alps, i té la seva muller abandonada a les seves estances. Mentrestant, el jove amant, amb gran risc per la seva vida, s’esmuny de la guàrdia i s’introdueix a palau i a l’alcova i al llit d’Himilce i guerreja amb ella. Però tanta felicitat acaba de sobte quan són descoberts i el noi és reclutat per l’exèrcit que ja està a punt d’emprendre la marxa. No passa dels Pirineus on un mal pas el fa perdre l’equilibri i es precipita en un profund precipici.

La doctora m’estava donant a entendre que jo havia sigut l’enamorat d’Himilce en una altra vida? Podria ser, no? Perquè el final que va tenir ―pobre!― explicaria la meva por actual a les altures! I també volia dir-me que ella mateixa era Himilce? Això explicaria l’amor que sentia per ella! I el seu secretari o qui fos aquell home a qui jo tenia tanta mania es deia Anníbal! Però en aquell despatx no hi havia treva i la Consol es preparava per continuar, com si hagués destapat la caixa dels trons i no pensés tancar-la fins que no fos buida del tot.

“Encara que et sembli que sóc una dona decidida i independent, no sóc mestressa dels meus actes. El que veus no és més que una imatge de mi, una aparença. I t’ho explico perquè si fos lliure i no actués per mandat, faria les coses d’altra manera. El que et dic no és una història, sinó un diagnòstic, perquè també t’afecta. Tu també ets un holograma on el teu creador projecta les seves pors, desitjos o frustracions i, de vegades, alguna de les seves virtuts, que també les té. Tot i que això últim no és habitual, ja que normalment t’usa només per a exorcitzar els seus dimonis. El teu creador és un tirà que et fa servir com un titella i mou els fils com li convé. Si vols deixar de sentir-te sol, hauràs de creure en la seva existència i sotmetre’t als seus dictats sense rebel·lar-te com fas ara. Només si acceptes tal com és la realitat en què et mous podràs deixar de mirar els altres com si tu fossis diferent, superior. Perquè en aquest món tots som iguals i tots som personatges de ficció ―tu també!― encara que no ens agradi. I, no ho oblidis, l’autor sempre diu l’última paraula.

“I ara besa’m, abans no escrigui ‘Fi’!

– Fi –

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s