Subconscient

Ara que ja la porto avançada, reconec que mai no recomanaré la novel·la que tinc entre mans a ningú que no hagi llegit ja a Vila-Matas. Perquè el lector gaudeixi de la seva lectura, és condició indispensable que li agradi com escriu, com és el meu cas, però no n’hi ha prou, doncs vaig avançant cap al final fent un esforç voluntarista. Aquest esforç és el que em permet refermar-me en l’opinió, ja expressada anteriorment ―vegeu sinó l’entrada: Qualificatius―, que hi ha moments que em perdo en el seu univers narratiu, densament poblat de referències a altres autors que ha llegit vastament amb aparent voluntat de disseccionar literàriament les seves obres i els seus estils. Vila-Matas és un literat erudit i la seva novel·la només la gaudiran plenament lectors de la seva mateixa categoria, dins de la qual, malauradament, no hi sóc.

No sóc un bon lector, jo, i això també deu influir. Sovint, em passa el dia sense que hagi sigut capaç de trobar un parell d’hores per dedicar a una lectura com cal, i, tanmateix, llegeixo, si més no, una estoneta cada dia, a l’hora de posar-me al llit per anar a dormir. Sempre hi ha les excepcions d’aquells dies que arribes al vespre tan cansat que no tens esma per a res i ni tan sols obres el llibre, però normalment sempre llegeixo una estona abans d’adormir-me, que no és ―ja ho sé―, ni de bon tros, el millor moment per a fer-ho.

Amb el temps, m’he adonat que com més m’hi poso a dins de les històries que m’expliquen els llibres és quan espero. A les sales d’espera llegeixo molt bé. Tant se val que siguin del dentista, la massatgista o l’ambulatori, esperant llegeixo amb molt de gust; també a l’hospital, quan vetllo un malalt que dorm o a l’oficina de correus quan faig cua per retirar una carta certificada que el carter ha portat a casa quan jo no hi era, la concentració és màxima, tant que, quan em toca el torn o m’interromp la infermera perquè és l’hora de la medicació, em sap greu haver de suspendre la lectura i no m’importaria gens esperar-me una mica més.

És com si, esperant, s’esvaís l’obligació de fer res més. Això em relaxa i em permet posar tots els sentits en la lectura. Altrament, a casa, on no espero, sempre em sento obligat a fer alguna cosa de més profit que llegir, que, al cap i a la fi ―deu creure el meu subconscient―, és una manera d’omplir el temps quan no tinc res millor a fer. I deu ser per això, per dictat del meu subconscient, que sempre posposo el moment de seure tranquil·lament a llegir i, al final, he de conformar-me, quan ja sóc al llit, amb l’estona que em queda abans no m’atrapa la son, estona que no sempre és igual. De vegades és més curta i de vegades és més llarga, però mai de dues hores.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s