Mil anys

Ahir estava començant a redactar una aportació a l’entrada d’una amiga al seu mur de Facebook, quan ho vaig haver de deixar. Després, el dia es va anar enredant i va acabar sense que pogués escriure res.

Deia la meva amiga que, fa quinze anys, la vida li va fer un gir copernicà i que des d’aleshores els progressos que ha fet gràcies a la decisió de treballar la seva evolució personal l’han dut al convenciment que és possible entendre la vida d’una altra manera i aquest convenciment a tenir l’esperança que la humanitat pot redreçar el rumb que porta.

Sé que és honesta quan ho afirma, però no estic totalment d’acord amb el que diu i vull posar per escrit els meus matisos i encetar, si és el cas, un debat que penso que pot resultar enriquidor. Per això, avui que tinc temps, reprenc el tema, però, no estic segur que el resum que acabo de fer interpreti correctament el sentit de les seves paraules. M’agradaria que fos així, però no he pogut comprovar-ho perquè avui no he sabut trobar l’entrada a què m’estic referint.

En qualsevol cas, per si em llegeix, diré a la meva amiga que m’agradaria poder compartir el seu optimisme i creure que la humanitat té remei, però penso que l’espècie humana mai es posarà d’acord sobre què li convé més com a col·lectiu ni, si fos el cas, treballarà a l’uníson per aconseguir-ho. La humanitat és un col·lectiu massa nombrós i divers al qual els individus que el conformen no tenen clara la pertinença, i aquest sentiment és fonamental perquè una comunitat actuï com a una unitat. Als humans ens cal saber que som part de col·lectius. Família, barri, ciutat, país, etcètera, són grups que integrem en tant tenim trets comuns amb la resta de components. Però, a banda de la pròpia condició humana ―que hauria de ser prou― si ens preguntéssim què tenen en comú un madrileny, un inuit, un aborigen australià i un panjabi, que ens respondríem?

I això no obstant, jo també penso que és possible una altra manera de viure. Però, a les alçades de la civilització on ens trobem, viure d’una altra manera és viure a contracorrent, és una croada individual que requereix una gran fortalesa mental, molt d’esforç i una constància a prova de bombes per part d’aquells que decideixin emprendre-la. No tothom es pregunta pel sentit de la vida. Qui ho fa pot no trobar respostes satisfactòries i abandonar o seguir buscant-les. Hi ha qui quan les hi troba s’aplica a seguir-les per tal de créixer com a persona. Però també hi ha qui ni tan sols es planteja que té una essència que li convindria trobar.

No, decididament penso que, tot i que estem vivint una època de reviscolament espiritual, no és possible que la humanitat canviï el rumb, de moment. Com diu el bolero del trio Los Panchos, “Pasarán más de mil años, muchos más”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s