Conviccions

Hi ha vegades que la boira s’instal·la a l’alba a la nostra ciutat. Sovint són núvols espessos que s’arrapen a terra i atenuen els contorns dels edificis tot conferint a la vila un aspecte misteriós. Jo no sé per què passa això, però succeeix amb relativa freqüència, sobretot a la primavera i a la tardor, les estacions de més contrasts de temperatura i de temps més alterat i imprevisible. I intueixo que la humitat que aporta la proximitat del riu també hi té a veure.

Ahir va ser un d’aquests dies, i amb les primeres clarors la plaça a la qual dóna la nostra terrassa semblava l’escenari d’una pel·lícula de por, per la boira, que amb prou feines permetia endevinar els edificis de més enllà del parc infantil; només hi faltaven els fantasmes que, no es veien per enlloc.

Jo havia dormit prou bé, estava content. El cove de la roba bruta era ple i la nit abans havia previst posar una bugada. Optimista com em sentia, vaig tenir la pulsió de fer-la igualment, malgrat el temps.

― Aquestes boires s’esvairan, tot anirà bé, avui!

No era un desig i era més que un pensament. Era una afirmació expressada per una veu interior, una sentència pronunciada en silenci. Deu ser veritat que la convicció amb què projectem les imatges que generem mentalment és capaç d’incidir en la nostra realitat, perquè, el sol va acabar esvaint les boires, efectivament, i a migdia lluïa amb força. Abans de mitja tarda, recollia la roba totalment eixuta i la plegava per guardar-la al seu lloc.

Però és que, a més a més, totes les altres coses que havia previst a la llista de propòsits per ahir, també anaven sortint rodades i el dia avançava sense entrebancs. Tot encaixava a la perfecció, com si ho hagués dissenyat un guionista de cinema.

A l’hora convinguda ens vam presentar a la cita. Les casualitats no existeixen i no va ser per casualitat que aleshores, just abans d’entrar al despatx, es va deixar veure un fantasma. Arrossegava una cadena collada al peu i, a l’extrem d’aquesta, una bola que semblava molt pesant. De bilis, devia ser, ja que l’espectre feia mala cara. Grenyut i malcarat intentava espantar-nos, però, malgrat els seus maldestres intents, també el traspàs va anar oli en un llum. Finalment, després de les encaixades que tanquen un negoci satisfactori, vam tornar a casa.

Caminant, perquè ja no teníem cotxe.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s