Qualificatius

Capellades

I ara estic llegint “Mac y su contratiempo“, que és una novel·la d’Enrique Vila-Matas.

Mac és un barceloní del fictici barri de Coyote que té més de seixanta anys i ja no es guanya la vida com a pròsper constructor. Confessa que se sent enfonsat des que el negoci familiar que regentava ha fet fallida ara fa dos mesos i set dies, i no obstant això i al mateix temps, assegura sentir-se tan immensament alliberat que decideix iniciar l’escriptura d’un diari secret. Diu: “Dada mi condición de principiante en la escritura, mi prioridad no será construir inmediatamente ese libro (…), sino simplemente escribir todos los días, a ver qué pasa“.

Per imposició de l’avi patern, el van batejar amb un nom tan horrorós que ni l’esmenta. Però ―gràcies a Déu!― els seus pares van començar a dir-li Mac al cap de poc d’haver nascut, després de veure la pel·lícula My Darling Clementine, de John Ford, en homenatge al vell cantiner que hi surt, a qui el xerif pregunta:

― Mac, ¿mai no has estat enamorat?

― No, jo he sigut cambrer tota la vida.

Aquesta resposta va agradar tant als seus pares que van començar a fer broma i a dir-li Mac tothora. “Desde un día de finales de abril de los cuarenta, soy Mac. Mac por aquí, Mac por allá. Mac siempre para todo el mundo“.

“Mac y su contratiempo” és una adquisició de la diada de Sant Jordi d’enguany, i el vaig triar perquè és de Vila-Matas, que és un autor que ja conec. De vegades em perdo en els universos narratius que crea, molt imaginatius i personals, però m’agrada molt com escriu, el seu estil, com compon les frases i com em porta d’una cosa a l’altra sense que me n’adoni.

D’aquest autor barceloní en diuen meravelles. Vila-Matas és considerat un innovador de la literatura, una de les veus més personals del panorama contemporani, i més coses per l’estil. Però jo fa un temps que no faig gaire cas del que diuen els crítics, encara que els respecto, perquè en saben molt i jo no. He tingut algunes decepcions amb llibres que he llegit seguint l’opinió dels entesos i no m’han semblat tan extraordinaris. Trobo que, darrerament, en general, en tots els àmbits, som tan generosos amb els adjectius gratificants que els regalem sense torna ni volta. Jo prefereixo l’austeritat, no sóc amant d’acumular qualificatius, perquè, per abús, els buidem de significat. Ara m’estimo més guiar-me pel meu instint a l’hora de triar títols i opinar sobre ells en funció de les sensacions que em provoquen. I aquest és el cas de la tria d’aquest Sant Jordi.

Em penso que també a Vila-Matas tant li fa el que en pensin els crítics. Ell sempre ha volgut ser escriptor, simplement. Quan era molt jove, va marxar a Paris seguint el rastre de Hemingway perquè havia decidit escriure. Escriure ha estat el seu afany, i a fe de Déu que ha reeixit en el seu propòsit. I, de retruc, està rebent en vida el reconeixement que mereix el seu esforç, que inclou el mèrit de mantenir-se indiferent a l’entorn i no deixar-se arrossegar per vel·leïtats comercials.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s