Inclinació

Beseit

“Primero la obligación; después, la devoción”.

Això ho deia la meva àvia, i m’ho havia dit tantes vegades que he arribat a pensar que és l’origen d’una creença falsa que m’ha afectat sempre.

Recordeu allò de les llistes que us deia ahir? Doncs em penso que el que em deia la meva àvia té molt a veure amb la meva incapacitat de prioritzar adequadament. Però això ho acabo de descobrir ara, quan he llegit en un llibre que “pensar en tu no és egoisme, pensar en tu és autoestima, autovaloració, és escoltar-te i respectar-te, i acceptar-te com ets. No pots donar el que no tens; llavors, si no tens amor per a tu, com pots donar amor als altres?” (*)

Per culpa de la màxima de la meva àvia, el meu problema ha sigut sempre que no he sigut capaç de posar-me a fer coses que m’agraden si hi havia a fer coses que “s’han de fer”, de manera que, com que sempre hi ha coses que “s’han de fer” i, a més a més, no sé dir mai que no i no visc sol, les coses que m’agraden acaben sent sempre les que es releguen quan no són sacrificades directament.

És evident que hi ha situacions en què la prioritat és fer “el que s’ha de fer”, quan estàs a la feina, sense anar més lluny. Però la meva reflexió no té a veure amb aquesta mena d’obligacions, sinó amb les que origina la nostra vida diària, aquelles de les que no podem prescindir si volem que les nostres rutines continuïn funcionant amb normalitat. Se suposa que les rutines ens funcionen de manera satisfactòria, per això ens convé mantenir-les. Si no fos així, hauríem de canviar-les, però canviar-les no eliminaria la necessitat que tenim d’atendre el seu funcionament, i aquesta atenció ens ocupa temps. El temps és el gran repte, la gran obsessió. Sempre m’ha preocupat el temps, trobar temps, esgarrapar temps d’aquí per a afegir-lo allà.

El secret ―probablement― consisteix a organitzar el temps que tenim disponible de manera racional, relativitzar la importància de les coses i dedicar-les-hi les estones que raonablement els corresponen, no més. I ―sobretot― pensar més en un mateix i no renunciar mai a les estones del dia que ens pertoquen, les que decidim que siguin exclusivament nostres, les que volem dedicar a les coses per les quals sentim inclinació, que és un sinònim de la devoció a què es referia la meva àvia.

(*) “21 creences que ens amarguen la vida…”, de Daniel Gabarró i Nieves Machín.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s