Superstició

Jo tenia una àvia supersticiosa.

Des que va enviduar quan encara era jove, la mare del pare vivia amb nosaltres. Era menuda i fantasiosa i tenia els cabells blancs com la neu. Jo era una criatura encara, però la recordo tan clarament com recordo les seves històries, que m’explicava per entretenir-me quan els pares no hi eren. Ella em deia que eren coses que passaven al seu poble, però jo estava segur que eren supersticions de gent gran i mai no me la vaig creure. Si us he de ser sincer, jo em pensava que l’àvia no hi era tota. ¿Que en diríeu vosaltres d’algú que creu en una dona escapçada que es passeja les nits de lluna plena? L’àvia m’explicava aquesta i d’altres rondalles i, en acabat, invocava l’assistència de la mare de déu amb un xiuxiueig gairebé inaudible i se senyava tres cops. Després d’això, romania una bona estona en silenci, com encantada, totalment aliena al que passava al voltant. Estava obsessionada amb les seves fantasies i les contava creient que eren certes.

Fent honor a la veritat, també he de dir que sempre explicava que al poble vivia atemorida, que passava molta por, tanta, que va arribar el dia que no la suportava més i va demanar als seus pares que la deixessin marxar a la capital, a buscar-se la vida. A casa seva eren molt pobres i hi van accedir. La seva marxa representava un alleujament per ells i, “pensant-ho bé -li havia dit el seu pare-, si les coses et van bé, ens podràs enviar diners”. Encara que no sabia llegir ni escriure, amb només 14 anys l’àvia ja era molt treballadora i molt espavilada, i a la ciutat no va tardar a trobar feina de minyona en una casa rica. Mai no li va faltar la feina, donat que allà on anava, presentava les millors referències de les cases on havia servit abans. Uns anys més tard va conèixer a l’avi, que aleshores era un xicot ben plantat que traginava bocois d’olives amb un carro i una mula. Després es van casar i no es van moure mai de la ciutat. L’àvia no va tornar al poble, ni de visita.

***

Naturalment, jo no coneixia el poble de l’àvia, però, fa unes poques setmanes, un bon dia em van venir al cap de nou les històries que em contava i em va envair la curiositat de saber com era en realitat aquell indret misteriós que descrivia. Ara tinc 45 anys, sóc solter i propietari d’un negoci, una assessoria comptable amb cinc empleats, que funciona la mar de bé. La realitat és que tinc una situació acomodada i que aquesta em permet satisfer curiositats com aquella sense haver d’encomanar-me a ningú, de manera que, sense pensar-m’ho gens ni mica, vaig reorganitzar l’agenda del despatx i vaig agafar-me uns dies lliures per anar-me’n-hi.

El poble de l’àvia encara és un lloc molt rural, a hores d’ara. Tots just una vintena de cases de pedra construïdes al voltant de l’església. El lloc fa olor de bestiar, de palla i de llenya que crema a les llars, i aquests elements li aporten un caire entranyable. I li donarien caliu si no fos per uns núvols negres que pengen d’un cel tenebrós que, quan vaig arribar, van deixar anar una tempesta d’aigua, llamps i trons com a benvinguda. I he dit que pengen, i no que penjaven, perquè aquells núvols hi han sigut tot el temps que jo he estat al poble, inamovibles, enganxats allà com si fossin part d’un decorat de pel·lícula de Béla Lugosi. A la plaça del poble, a més de l’església i de l’ajuntament, hi ha una font de set canelles, una anacrònica botiga de queviures i un bar fosc i de minsa i silenciosa concurrència. En aquell lloc perdut entre muntanyes i boscos no hi ha apotecari, ni escola, ni pensió.

Aquests dies he hagut de dormir a tocar del cementiri, en una casa propietat d’una  vídua servicial i amable que encara ara, després de 43 anys, parla cada vespre amb el seu marit des de la finestra. He passejat tot sol pels boscos i he arribat fins al castell del compte que senyorejava la contrada a l’Edat Mitjana. Allunyat del poble, ara és un lloc solitari i sinistre, atapeït de males herbes, vegetació i arrels que creixen feréstegues i avancen aixecant el terra aquí, tombant un mur allà. Abandonat fa més de cent anys, fa feredat i avui no s’hi acosten ni les bestioles que habiten el bosc. Aquests dies també he acompanyat al pastor guardant el ramat per les pastures més pròximes. He parlat amb l’alcalde i he saludat al mossèn, que només hi va els dissabtes a dir la missa per quatre beates. I al caporal de la Guàrdia Civil, que s’hi acosta de tant en tant acompanyat per un número, i fa una ronda i un conyac. I he conegut a la gent del poble, poca, canosa, callada i gran. Alguns encara recorden a l’àvia. Tots coneixen les històries que explicava i, si els hi preguntes, també asseguren que són certes, però no volen anar més enllà.

L’última nit de la meva estada, hi havia lluna plena. Jo dormia plàcidament a la cambra de casa de la vídua, però de matinada em va despertar una lletania:

¿No habrá un alma cristiana
que quiera ayudar a encontrar
la cabeza a esta bella dama
a quien su señor quiso castigar?

La veu era de dona i venia del carrer. Els gemecs m’arribaven clarament a través de la finestra tancada. Un esglai em va sacsejar, i per un instant se’m va posar pell de gallina, just abans que un nus ofegant se m’instal·lés a la boca de l’estómac. Defugint la situació, ni em va passar pel cap d’anar fins a la finestra i descórrer les cortines per veure què passava. Estava aterrit, era pressa d’un pànic que no puc explicar, vaig fer mitja volta i, tibant de les mantes, vaig tapar-me el cap, per no sentir aquells crits esfereïdors. Ja no vaig aclucar els ulls en tota la nit. Les lamentacions de la dona escapçada no van cessar fins a trenc d’alba, però aleshores jo ja havia decidit fer les maletes i marxar.

***

Ara ja he tornat, ja sóc a casa. Surto del bany, de fer-me una dutxa reparadora, tan calenta i tan llarga que la cambra ha quedat anegada de boira. Mentre m’eixugava i em vestia, el vapor s’ha anat esvaint i he vist al mirall que els cabells se m’han tornat blancs, com la neu.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s