La firma

Tot fa pensar que és un dia normal, un dimecres com qualsevol altre. El senyor Poblet s’ha llevat a la seva hora habitual i ha executat les seves primeres rutines com cada dia. Un cop dutxat i esmorzat surt de casa. No són ni les 9 del matí, però ni tan sols aquest fet pot ser considerat extraordinari, en ell, doncs si ha de sortir de casa, li agrada fer-ho ben d’hora. És matinador de mena.

Però, malgrat les aparences de normalitat, avui no és un dia qualsevol. Avui el senyor Poblet té una cita important i no vol arribar tard, no s’ho perdonaria mai.

L’home que el despatxa té un posat avorrit. Des que li ha demanat el carnet d’identitat i el número del seu compte bancari no bada boca, només prem tecles. Amb habilitat i diligència, això sí, com qui executa una partitura assajada mil cops. Veient les seves evolucions, el senyor Poblet arriba a la conclusió que no és només que el funcionari estigui avorrit; és que és avorrit. A còpia de fer sempre la mateixa feina, hom esdevé avorrit, sobretot si és monòtona i sense interès. Ho sap per la seva pròpia experiència.

―Firmi aquí ―diu el pianista en acabat.

I el senyor Poblet, emocionat, firma una petició perquè l’estat comenci a retornar-li els diners que ha cotitzat al llarg de la seva vida laboral: 46 anys i 11 mesos, que aviat és dit!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s