El diari

El senyor Poblet ha sortit a buscar el diari. La llum que inunda el carrer dilueix els colors de les coses que veu. El passeig se li presenta com un paisatge desposseït de vestigis de vida per una força sobrenatural. Sent que forma part del llenç que un artista ha gargotejat sense colors, que és un personatge en la vinyeta d’un còmic dibuixat només amb ploma i tinta negra.

I, no obstant la desolació, camina com si no anés amb ell. Veu, de lluny, que són les deu del matí i que hi ha deu graus de temperatura. És la creu de la farmàcia qui l’informa. Fa vent, no gaire, però en fa i, quan bufa, ell sent com el fred li traspassa la roba i li arriba a la pell. Puja la cremallera de l’anorac fins que no pot més i emboteix la cara fins al nas en el fulard. Fa dies que té mal de coll, no li acaba de marxar, però no té febre i només pren analgèsics per suavitzar-ne les molèsties. És el que li ha dit la doctora.

A la llibreria no hi ha ningú més que les dues mestresses, que són germanes. Saluda, agafa el diari, paga i s’acomiada. Fora, tot segueix igual, el dia i el passeig. “Avui serà un dia gris i llarg! ―pensa― Llegiré i escriuré una mica. El que sigui, sobre el que sigui, però he d’escriure alguna cosa! ―es repta― Fa dies que no ho faig!”

Torna a casa carregat amb les notícies del dia anterior. Esquiva una cagarada de gos que hi ha al mig de la vorera. “Sort que no l’he aixafada, no l’he vista, abans!”, es felicita. Fa cosa d’un parell d’anys l’ajuntament va anunciar que multaria a qui no recollís les deposicions de la seva mascota. El senyor Poblet pensa que la mesura no ha servit de res i que, des d’aleshores, als carrers de la ciutat encara se n’hi veuen més que abans, de cagarades de gos. “I és que ―pensa― no té sentit dictar normes si després no les has de fer complir”. I també pensa que és molt trist que ningú ens hagi de dir com és això de comportar-se amb sentit comú.

Arriba a casa amb ganes de descobrir en cada pàgina les coses que han passat al món. Algunes ja les sap, les ha vist a Internet o a la televisió. També les pot haver sentit a la ràdio, que últimament li torna a fer molta companyia, però llegir el diari és un ritual antic, molt arrelat, que li aporta una visió més profunda i elaborada. La perspectiva el reconforta i s’afanya a entrar al pis i a anar a seure al seu racó de lectura, a la petita butaca que té al costat de l’escriptori, a tocar de la finestra.

A la capital del regne, dues formacions polítiques del país fan els seus congressos. Els qui governen el país, com una sospitosa bassa d’oli; els qui aspiren a oposar-s’hi algun dia, a punt de la fractura. A la nostra capital, la nostra gent proclama la seva solidaritat amb els refugiats en un concert multitudinari ―de cantants i espectadors― que hauria de treure els colors als polítics de tot arreu, per inoperants i mentiders. Al món, el president d’un país totpoderós que acaba de prendre possessió continua fent amics, sorprenent propis i estranys.

“Tal faràs, tal trobaràs”, pensa d’ell el senyor Poblet. I és que, en el seu món, el senyor Poblet se sent a resguard de qualsevol amenaça.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s