Fes salut!

“Fes salut, puja per les escales!”

L’home veu el consell escrit en un graó de l’escala que té davant. Obeeix la consigna i comença a pujar. A mesura que avança, com si es tractés d’un mantra, va trobant l’exhortació repetida a l’inici de cada tram d’escala.

Arriba a la quarta planta esbufegant. No està en forma i els genolls li fan mal per l’artrosi. Com sempre, li ha costat pujar els dos últims pisos i no obstant mai no agafa l’ascensor quan ve aquí. Voluntat n’hi posa, perquè, a més, ell viu en una planta baixa i no acostuma a pujar escales.

Pensa: “Tot sigui per la salut!” i seu. És un home previsor i ha sortit de casa amb temps de venir caminant i patir pujant les escales sense l’angoixa afegida de fer tard. Ara, llegirà una mica i recuperarà l’alè mentre espera que li toqui el torn de passar al despatx de la doctora.

A la sala no hi ha ningú més. És d’hora.

La novel·la és un volum de poc més de dues-centes pàgines, de dimensions reduïdes i tapes toves que li agrada perquè és còmode de llegir. També la història li agrada i el té intrigat. Per això porta el llibre a sobre, per anar avançant així que se li presenta una ocasió, com ara, que ha d’esperar-se que el cridin.

Arriba un home que pregunta si la doctora ja visita. Ell no ho sap, simplement ho suposa, li diu i continua llegint. L’home seu a la renglera de cadires del davant.

L’argument és una història inquietant, de fantasmes, protagonitzada per un home i els seus dos fills. El petit encara és adolescent i té problemes d’angoixa. L’altre és actor i havia estat famós, però ara només declama monòlegs de terror en teatres de capitals de comarca. També hi ha una dona misteriosa que els fa la punyeta. Encara no se sap qui és, i no sembla que hagi de ser fàcil deduir-ho, doncs ja se’ls ha presentat sota diverses aparences que és una habilitat que té, a més del do de la ubiqüitat.

S’obre la porta de la consulta i surten una mare i la seva filla. “Bon dia!”, s’acomiaden.

―Ernest Poblet?

És la doctora, que el crida.

Entra al despatx i troba a la doctora asseguda a l’altra banda de l’escriptori. Tanca la porta i la saluda mentre ella s’incorpora per encaixar-li la mà per sobre la taula. Aleshores seu, ella li pregunta com es troba i ell li explica per què ha vingut a veure-la. Sempre ha sigut així, des del dia que es va presentar per posar-se a les seves mans. Aleshores, el senyor Poblet acabava d’arribar a la ciutat; posar a la doctora al dia del seu estat de salut i de la medicació crònica que prenia, formava part dels tràmits que havia de fer en haver canviat de residència.

La consulta és austera i asèptica. Un escriptori amb l’ordinador, una llitera, dues cadires… Asseguts estant, els pacients poden veure el cel per una finestra que hi ha darrere la doctora. També hi ha una porta per la qual, de vegades, ell ha vist irrompre una infermera que deu tenir la seva petita infermeria al costat.

Avui, però, quan el senyor Poblet entra al despatx, no hi ha ningú. Està segur d’haver sentit com la doctora el cridava perquè passés i acaba convençut que deu ser a la consulta de la infermera. “És l’única explicació!”, raona, i seu a esperar.

La doctora tarda,  mai no l’ha fet esperar tant. Una mica molest i sense saber ben bé què fer, s’aixeca i s’acosta a la finestra. Està més amunt del normal, però de puntetes i amorrat al vidre, pot veure el cementiri més enllà de l’estació.

―Què et sembla el paisatge?

Al senyor Poblet se li han posat els pèls de punta, l’ha espantat una veu cavernosa que no ha reconegut. Es tomba i veu la doctora que ha aparegut del no-res. Si més no, ell no ha sentit cap porta que es tanqués, ni ha percebut cap moviment i, no obstant això, les dues portes de l’habitació són tancades i ella és allà, davant d’ell amb la mà estesa esperant l’encaixada. Desconcertat, accepta la benvinguda que li ofereix i li estreny mà, però la troba flàccida, sense vida, freda. Se li glaça la sang.

―Seu!

El senyor Poblet seu, naturalment. No és una invitació sinó una ordre. La doctora no ha sigut mai de fer manyagues. És una de les coses que al senyor Poblet més li agraden, aquesta distància que sap mantenir amb el pacient, malgrat la seva empatia. Fa servir les paraules justes, que sempre són clares i directes. La considera una bona professional, però avui la troba molt rara i particularment parca de paraules.

La situació el despassa i se sent trasbalsat. No gosa dir res i espera que ella prengui la iniciativa de l’entrevista. Intenta dissimular, però observa obsessivament la dona que hi ha a l’altra banda de la taula. Vol esbrinar si és la persona que coneix de fa més de deu anys. En aparença és ella, i no obstant els seus moviments denoten un no sap què que no és real. Potser és la mirada, sempre espurnejant en la doctora malgrat les ulleres que gasta, que avui li sembla que és buida. Per més que s’hi esforça no ho esbrina, no sap que és. Ara es frega els ulls perquè, a còpia de fixar-s’hi, ha detectat que aquell cos emet una lleu fosforescència que varia d’intensitat. No s’ho pot creure! “Ernest, hauries de sortir corrents!”, es diu. I ho intenta, però la por s’ha apoderat de la seva voluntat i el cos no li respon. No es pot moure; se sent com clavat a la cadira!

La dona, que no ha deixat de mirar-lo sense dir res en tota l’estona, nota el seu torbament i somriu; sembla satisfeta. És un somriure esglaiador que li deforma la cara fins a convertir-la en una ganyota horrible. De mica en mica, el somriure es converteix en una riallada esgarrifosa que retruny i fa estremir tot l’edifici.

.oOo.

―Ernest Poblet?

És la doctora, que el crida des del fons del seu despatx.

Quan obre els ulls, veu que el llibre li ha caigut a terra i nota el regalim de saliva que li cau sobre el pit des de la comissura dels llavis. El senyor Poblet dorm poc i ho fa malament. Amb la son que arrossega, en mig del silenci que encara omple sales i passadissos de l’ambulatori, la lectura li ha jugat una mala passada. Deu fer cara de babau, perquè l’home que s’havia assegut davant d’ell ara se’l mira divertit.

―Vaya una cabezadita más rica que ha echado, eh?, li diu, còmplice i burleta alhora.

Com pot, recompon la seva dignitat i atrafegat recull les seves pertinences. Anorac, llibre i motxilla formen un desordenat embalum, que atrapa precàriament entre els braços i el cos, amb el qual es presenta apressat al pas de la porta del despatx. Quan va a tancar-la, el llibre torna a caure i aquesta vegada pica a terra amb una de les seves cantonades, que es deforma. El senyor Poblet renega; li agrada conservar els llibres sense plecs, ni arrugues, ni marques de cap mena. La doctora se’l mira amb cara de no entendre i deu ser perquè està acostumada a veure’l entrar sempre amb moviments pausats, tranquil, no com ara. Quan finalment seu, s’adona que encara li ressona dintre el cap aquella riallada terrorífica i es mira la doctora amb aprensió.

―Ernest, et trobes bé? Estàs blanc com el paper! ―li pregunta. Sempre s’han tractat amb confiança.

Sense esperar resposta, la doctora li diu que ni parli ni es mogui i li col·loca el braçalet del tensiòmetre. El senyor Poblet tanca els ulls. Sent el brunzit de la màquina i nota una forta pressió al braç esquerre, per sobre del colze, que, al cap de poc, va cedint de mica en mica.

Finalment, sent la doctora que rondina.

―Però, es pot saber que has fet? Tens la tensió pels núvols!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s