Mequinensa

Aquest Nadal ha descobert Jesús Moncada.

Tafanejant els llibres que la Cassandra té a les postades de la seva sala d’estar, el senyor Poblet troba un exemplar de “El Cafè de la Granota”, de quan la seva filla estudiava batxillerat. Quan ell era batxiller, a les aules d’aquest país no s’ensenyava en català; tampoc no s’estudiava l’obra de Jesús Moncada. Encara que el coneix i és capaç de vincular-lo a Mequinensa, no és perquè li’n parlessin a l’escola, sinó pel que ha sentit o ha llegit alguna vegada. Tampoc es pot dir que Jesús Moncada sigui un autor gaire conegut del gran públic, i deu ser una mica per tot plegat, suposa, que mai no ha llegit res seu. Encuriosit, treu el petit volum del seu lloc i el fulleja durant una estona, suficient per comprovar que es tracta d’un recull de relats breus. El senyor Poblet s’ha aficionat als contes i darrerament llegeix totes les col·leccions que troba, de manera que no perd l’ocasió de demanar en préstec el llibre a la Cassandra.

Deu ser una mica especial, el senyor Poblet, perquè no tots els contes que llegeix li fan el pes. Li agrada el conte com a gènere, perquè pensa que una història no ha de requerir gaires pàgines per a ser explicada, necessàriament, però hi ha contes que ha llegit últimament que no li han agradat gens. ¿Per què serà? ―es pregunta―. ¿Que potser un conte no mereix la mateixa inversió de talent que una obra de més envergadura? Sigui com sigui, les objeccions que hi posa són sempre en relació a les històries en si mateixes ―no entén què li volen dir― i als seus finals ―de vegades li sembla com si l’autor s’hagués cansat d’escriure i hagués deixat la narració precipitadament―, i mai posen en qüestió la vàlua literària de qui les escriu, ja que sempre que li passa això és amb novel·listes molt reconeguts que dominen el seu ofici i escriuen com els àngels.

Pensa que no cal que l’argument del conte sigui res de l’altre món, que pot tractar sobre coses ben simples; tampoc no cal que la història sigui inventada, ja que pot anar de les coses que ens passen cada dia, però és fonamental que el lector sàpiga de què li està parlant el narrador. I, quant als acabaments, creu que han de ser sorprenents i acabar la història, o suggeridors d’una continuació que el lector pot imaginar al seu gust o que potser vindrà més endavant.

Potser és per això que li ha agradat “El Cafè de la Granota”, el segon dels tres reculls de contes que va publicar l’autor, mort el 2005 a Barcelona, perquè és un recull de narracions senzilles, tractades amb fi sentit de l’humor, sobre fets quotidians. Una mena de crònica social de la seva Mequinensa natal, una petita ciutat situada al marge esquerre de l’Ebre, just allà on el Segre li aporta les seves aigües. Per això i perquè Jesús Moncada fa servir un llenguatge planer, “oral” ―diuen―, per bé que amarat d’expressions locals, però molt entenedor.

I tant li ha agradat que ja està llegint les seves “Històries de la mà esquerra”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s