El cotxe

El senyor Poblet té cotxe, però l’utilitza poc. La ciutat on viu rarament justifica que hagi d’anar en cotxe. De nord a sud o d’est a oest no tardaria ni mitja hora en travessar-la a peu, calcula, de manera que el nostre home va caminant a tot arreu si no és que ha d’anar a algun lloc o ha de tornar a casa molt carregat. Alguna vegada també l’agafa per a passar el dia fora, fent turisme, però això no ho fa sovint.

Per aquesta raó, perquè utilitza poc el cotxe, el senyor Poblet, baixa al pàrquing de tant en tant i treu el seu Renault Mégane del 99 a fer uns quants quilòmetres, perquè no es rovelli i perquè no se li esgoti la bateria, que també el cotxe té els seus anys, com ell. I no obstant això, el motor continua funcionant molt bé. El senyor Poblet sempre ha cuidat el seu cotxe, i ho continua fent, perquè li té molta estima. Per això, quan va llogar el pis, va llogar també una plaça d’aparcament.

Poques coses agraden tant al senyor Poblet com conduir sense pressa i contemplar el paisatge que es presenta al seu pas. Conduir és una altra de les activitats que li manté les mans ocupades i la ment lliure, i probablement és pel pur plaer de la contemplació i la reflexió que també de vegades el senyor Poblet surt a vagarejar sense rumb. Les carreteres de la comarca solquen paisatges diversos on li agrada sentir-se sol i abandonar-se a la deriva del seu pensament. Els dies assolellats són preciosos, però els que més agraden al senyor Poblet són els dies que es lleven amb boires “mandroses”, com les diu ell; aquelles boires que de vegades són tan espesses i que a la ciutat no s’esvaeixen mai abans de les onze del matí. Potser perquè s’avenen molt amb el seu caràcter, aquests dies són els més propicis per trobar respostes als seus neguits.

Avui és un d’aquests dies. El senyor Poblet abandona la ciutat enfilant cap a l’oest i, quan arriba a la part més alta d’un coll, decideix abandonar l’autovia i canviar de direcció. S’encamina cap al sud resseguint el parc eòlic que s’estén a la dreta. Els molins gegantins van apareixent del no-res, emergint entre successius bancs de núvols arrapats a terra. Circula a poc a poc, com toca. L’asfalt és moll de tanta humitat com hi ha a l’ambient i la boira és tan compacta  que sap que ha deixat a l’esquerra el radar meteorològic, però no l’ha vist. Acaba de saltar a una comarca veïna, ha vist el rètol. Aquí, la boira ja no és tan densa. Al poc, descobreix un trencall; és una carretera secundària per la qual no ha passat mai. Posa l’intermitent esquerre i s’hi endinsa.

Des que els va rebre ahir, no es pot treure del cap el paquet i la carta que l’acompanyava. Pot ben dir que li han llevat la son, ja que la nit passada no ha aclucat l’ull. Per això ara té mal de cap. A hores d’ara ja ha repassat un munt de vegades el contingut de la carta, mentre condueix, com ha fet durant la vigília. Ja no troba més objeccions, i les que ha trobat no tenen fonament, vist el que li diu a la carta la seva tia valenciana, que sembla capaç de llegir-li el pensament. Veu clar que cal que ho comenti amb algú altre, que no convé que afronti la situació tot sol, que li serà bo tenir una altra opinió i contrastar-la amb la seva. Així que decideix que li dirà a la Cassandra a l’hora de dinar. Ella és l’única persona a qui confiaria un assumpte tan delicat com aquest.

Li agrada molt la carretera, és tranquil·la i es manté a la mateixa altura, fins que, a còpia de revolts, sempre entre boscos, baixa fins a la conca i el porta de tornada a la ciutat. És curiós, perquè el senyor Poblet no entén de bolets però pensa que en aquells boscos se n’hi deuen fer. I també pensa que a la seva edat ja no cal anar per vies ràpides, que és preferible anar per camins que convidin a la calma, fruir del viatge. I recorda els versos de Kavafis:

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Ell, que no és gens de poesia, no ha llegit mai el poema i s’adona que no el coneixeria si no fos perquè Lluís Llach va posar música a una versió catalana de Carles Riba i en va fer un disc. “Fa molts anys d’això!” ―pensa, i té raó, fa molts anys. En fa més de quaranta, tota una vida, encara que el senyor Poblet mai serà capaç de precisar el temps que ha passat perquè sempre ha tingut dificultat per recordar dates i ubicar fets en el moment que van passar. Invoca els seus records i es veu amb poc més de vint anys amb la funda d’un disc de vinil a les mans. A la portada hi ha un paisatge en tres colors plans, sense matisos: el mar verd, la costa fúcsia i el cel groc.

“Avui, la meva Ítaca és la ciutat on moriré” ―pensa. El pensament li ha vingut a raig, tal qual. Immediatament, recompon la frase, com si estigués escrivint i acabés de trobar una formulació més del seu gust―. “Avui, la meva Ítaca és la ciutat on probablement moriré. És clar que jo preferiria morir-me en algun altre lloc. De fet, preferiria no morir-me, però aquestes coses no les podem triar”. ―El seu cap continua parlant; el senyor Poblet sempre ha sentit el seu pensament, com si tingués una personeta a dins del cap que posés veu a les seves reflexions―. “I per què no marxes?” ―li pregunta la personeta, carregada de raó―. “Què et lliga al lloc on vius?” ―insisteix la veu. I això li provoca una reflexió més detinguda.

El senyor Poblet ha canviat uns quants cops de domicili al llarg de la seva vida, ha patit unes quantes mudances. Quan va venir a viure a la ciutat, després d’estrènyer l’últim caragol, es va prometre que aquell era l’últim cop que arrossegava mobles, estris i roba d’un lloc a altre. Aquesta és la primera raó que li ve al cap, però ell sap que és un subterfugi. Arribat el cas, la mandra de fer paquets i traginar trastos no el detindria. La veritat és una altra: encara que no ho vulgui admetre, allò que verdaderament el reté és la Cassandra, la seva veïna i amiga, que li té el cor robat. O potser és que encara no se n’ha adonat?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s