La carta

La suposició del senyor Poblet s’ha confirmat: “Li faig a mans un recipient que conté les despulles del meu marit” –diu sense embuts la nota que acompanya l’urna. El paquet ha vingut des d’Adelaida, Austràlia, i firma la carta la senyora Sarah Bonjorn, qui diu ser l’esposa d’un parent llunyà del senyor Poblet. Bonjorn és, efectivament, el seu segon cognom.

“En Larry ―així es refereix la tal Sarah al seu difunt marit― era oncle valencià de vostè”. L’expressió ‘oncle valencià’ fa molta gràcia al senyor Poblet. En un primer moment fins i tot ha pensat que es tractava d’una errada de traducció; abans d’ara l’ha sentit dir tan poques vegades i fa tant temps que ja no recordava que existia.  De seguida s’adona que la carta en conjunt està redactada en un català molt correcte, i això fa que pensi que si la Sarah s’ha pres la molèstia de pagar un bon traductor, ha de ser perquè tot plegat no és una broma i ella té molt interès que el missatge arribi sense distorsions al seu destinatari.

“Oncle valencià: cosí del pare o de la mare”. Després de fer la consulta, li queda clar que la Sarah insinua que en Larry ha sigut cosí de sa mare. Però el senyor Poblet pensa que no n’hi ha prou amb que ella ho digui i que caldrà confirmar que, efectivament, en Larry era el seu oncle. La resta de la carta, però, deixa poc marge al dubte. La Sarah diu:

“En Larry i jo ens vam estimar molt, però Déu mai ens va beneir amb un fill. Els últims anys, ell va adonar-se que era l’últim Bonjorn viu i que quan moriria desapareixeria un cognom nornelià molt antic. Aquest fet el trasbalsava i el va tenir obsessionat fins a les acaballes, quan va decidir que s’incineressin les seves despulles i em va fer jurar que em cuidaria que fossin escampades pel Matarranya.

En aquest punt em veig obligada a fer un incís, per a dir-li per què li explico tot això a vostè. La raó última és que he de demanar-li que m’ajudi, Ernest. Oi que em permet la familiaritat de dirigir-me a vostè pel seu nom de pila? Per arribar a la certesa que és l’únic familiar viu d’en Larry he fet tantes gestions i he investigat tan a fons la seva família que vostè ha acabat sent l’Ernest per a mi. Les circumstàncies fan poc probable que ens coneguem, però m’agradaria tant!

I, com que he de demanar-li que m’ajudi, considero que és la meva obligació explicar-li algunes coses. Com ja deu saber, Bonjorn no és un cognom freqüent ni tan sols al seu país, però no hi ha només els Bonjorn de Nornèlia. Sortosament, tot i comptar amb unes dades de partida molt escasses, els detectius que vaig contractar van fer una bona feina i el van localitzar. No ha estat fàcil, però ha valgut la pena. Per quedar-me tranquil·la, he de confessar-li que m’he introduït a la seva vida sense que vostè en tingués coneixement. Era necessari per assegurar-me que no cometia cap error, però tot i així crec que he de demanar-li disculpes; i comprensió, perquè només ho he fet moguda per la necessitat de trobar algú de confiança, algú de la família si podia ser, per a dur a terme la voluntat d’en Larry. I, com li deia, la coneixença de vostè que he assolit gràcies a la investigació, ha desfermat en mi el desig d’abraçar-lo algun dia com el nebot que és i mai no hem tingut a l’abast!

Torno ara al punt on li dic que em veig obligada a recórrer a vostè. La salut delicada que sempre he tingut, agreujada ara per l’edat, desaconsella que faci un viatge tan llarg. A més a més, tinc 85 anys i, encara que voldria, no estic en condicions d’aventurar-me per camins que travessen boscos feréstecs i que imagino que seran costeruts si han d’enfilar-se a penya-segats.

La darrera voluntat manifestada pel seu oncle consisteix a escampar les seves restes des de la part alta de l’anomenat Estret del Parrissal, prop de Nornèlia, i és per això que apel·lo al vincle familiar que ens uneix i a la seva qualitat humana. Ernest, sé que la meva petició el desconcertarà i li semblarà agosarada, però també estic segura que acabarà comprenent les meves raons, que no em decebrà i que m’ajudarà. No cal que corri; no es precipiti. Faci totes les comprovacions que li calguin per assegurar-se que ens uneix un parentiu desconegut per vostè fins aquest moment, però, quan estigui ben convençut i se senti amb cor, prengui el flascó i escampi el seu contingut tal com li he dit que ho volia el seu oncle. Sabem que som pols i en pols ens convertim quan morim; en Larry ho repetia sovint, però, com a últim Bonjorn, ell volia anar més enllà i tancar el cicle simbòlicament fent que les seves cendres tornessin a l’indret on es va originar la seva estirp”.

–—.oOo.

El senyor Poblet queda bocabadat quan acaba de llegir. En un primer moment, s’indigna i no pot creure que la Sarah li demani una cosa així, per molt que el seu marit hagi sigut el darrer Bonjorn de Nornèlia, i que ella sigui gran i no tingui bona salut.

―No ens coneixem de res! ―diu en veu alta―. ¿Com gosa carregar-me amb aquesta responsabilitat? Segur que els detectius li han explicat que visc aquí, que estic divorciat, i que ja no treballo encara que no estic jubilat… Segur que l’han informat de coses per l’estil; però… que li han explicat també la basarda que em fa traginar amb un pot que conté restes humanes? O la por que em fan les altures, eh? Ja li han dit, això?

El senyor Poblet està visiblement enfadat i no para d’anar i venir per tota la sala d’estar. Encara dóna voltes al que diu la carta. Està sol a casa, però parla com si la Sarah fos allà i estigués discutint amb ella. I, no obstant la vehemència dels gests amb què acompanya les objeccions que l’hi oposa, en el seu ànim hi ha un evident desig d’acceptació. No es queixa tan de l’encàrrec com de l’angoixa i de la por que li comportaria dur-lo a terme. Si ara hi hagués algú al seu pis, contemplaria la versió rondinaire del senyor Poblet, aquella que es resisteix a acceptar de primeres el que sap que acabarà acceptant. Perquè, per alguna raó que no sabria explicar si li demanessin, la Sarah li ha caigut bé des de la primera línia de la carta i aquesta simpatia ha anat creixent a mesura que avançava el seu relat i, en el fons, la creu.

Ara recorda el neguit que sentia quan obria el paquet i se’n adona que era la manifestació d’un pressentiment, que s’ensumava que estava a punt de revelar-se-li alguna cosa transcendent i així era: la nissaga Bonjorn li encomanava la missió de certificar-ne la desaparició.

Tot i així, el senyor Poblet no és d’acceptar les coses sense rumiar-les ni sospesar-les i per això llegeix la carta diversos cops, per assegurar-se que ha entès bé el que la Sarah li diu.

I també, secretament, per si encara pot trobar alguna pega que fonamenti una negativa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s