La migdiada

És dimecres. El senyor Poblet ha desparat la taula. També ha fregat els plats i els estris de cuina que ha fet servir per fer-se el dinar. Seguint una pauta que només ell coneix, els deixa curosament col·locats, escorrent-se sobre el drap que ha estès al marbre. Buida a la pica l’aigua sabonosa de la conca que ha fet servir i obre l’aixeta per eliminar-ne les restes. Passa la baieta, s’eixuga les mans i tanca la cuina.

És una persona sòbria i rutinària. El senyor Poblet sempre diu que les rutines l’ajuden a fer les coses més ràpid i millor. Ara, com cada dia havent dinat, s’arraulirà al sofà de dues places i engegarà la televisió. Mentre paeix el dinar li agrada mirar-se “Elementary”, una sèrie basada en un Sherlock Holmes actualitzat i assessor de la policia de Nova York, lluny de Londres, de Scotland Yard i de les drogues que el tenien captiu a les mítiques novel·les de Sir Arthur Conan Doyle. A banda de les intrigues, al senyor Poblet li agraden els diàlegs que mantenen els personatges. També li agrada el fet que els episodis no es limitin estrictament a mostrar els casos que resol el detectiu i troba molt meritòria la manera com els guionistes descriuen la personalitat recta, innocent i vulnerable que hi ha darrere l’excèntrica genialitat de Holmes, així com les peculiars relacions que estableix amb les persones que l’envolten. Cada dia en passen dos, de capítols.

Però el senyor Poblet no descansa bé. Hi ha coses que li han passat a la vida que no ha acabat de pair i li provoquen somnis desagradables i inquietants que sovint el desperten a la nit. Per això no és gens estrany que, malgrat el seu interès per les aventures del senyor Holmes, acabi fent la migdiada al sofà.

Ha sonat el timbre. El senyor Poblet es desperta i obre els ulls. A la pantalla veu  Holmes obrint la porta del seu domicili. Deu estar sol ―pensa―; si no, sempre hi va Watson. És un missatger que porta un paquet. Holmes l’accepta i tanca la porta. Torna a sentir-se el timbre, però ara el senyor Poblet està segur que han trucat a casa seva i que abans, quan s’ha despertat, també havien trucat a casa seva. Es posa dret intentant desempallegar-se de la letargia en què es troba. Finalment, arriba a la porta del pis. Obre. És el repartidor que acaba de veure a la televisió i també a ell li porta un paquet. És el mateix farcell que ha agafat Holmes, un petit embalum amb forma de un cub.

El missatger marxa, però el senyor Poblet es queda dret al rebedor com si li haguessin clavat els peus a terra. Encara és víctima de la somnolència, però ara es troba sorprès, sobretot. Contempla el paquet que té a les mans i recorda que el xicot li ha advertit que vagi amb compte, que és delicat. “To: Ernest Poblet”, diu l’etiqueta.

El senyor Poblet reacciona, tanca la porta del pis i torna a la sala d’estar. Primer, deixa el paquet sobre la tauleta baixa. Després, agafa unes tisores i seu al sofà, però, abans de procedir, se’l mira un cop més. És l’enèsima vegada que ho fa i no obstant continua sent incapaç d’imaginar-se què pot ser. No espera cap comanda i, per altra banda, les coses que compra a Internet sempre vénen en paquets que no s’assemblen gens a aquest, que fa tota la pinta de ser casolà i no diu d’on ve.

Finalment es dóna per vençut. La curiositat que sent de saber què hi ha dintre és molt gran i comença a desembalar el paquet, presa d’un cert neguit. És estrany, perquè ell no es deixa portar fàcilment per les emocions, però hi ha alguna cosa en aquesta situació que la fa especial, encara que ell no la identifica.

Primer talla els cordills que envolten el farcell externament. Després, desfà els plecs del paper d’estrassa fins a deixar-lo pla. Ha aparegut un sobre petit tancat, però el senyor Poblet no l’obre tot i que ho considera. Finalment, retira el plàstic de bombolles que protegeix un cub de vidre transparent. I, a dins, a dins hi ha…

Han passat uns minuts i el senyor Poblet ja s’ha refet una mica de la impressió que ha rebut. Esverat per la sorpresa no s’ha mogut d’on era. Tot i que se sent tribulat per la presència del pot, no pot retirar-ne la mirada. Li inspira un respecte reverencial. “Perquè, això són cendres humanes, no?” ―es pregunta.

―Elemental, estimada Watson! ―se sent a la televisió.

El senyor Poblet ha sentit a Holmes, obre els ulls i el veu a la pantalla. Respira alleujat com qui surt d’un malson.

―La pregunta hauria de ser, de qui són, no? ―intervé la doctora.

I aleshores, el senyor Poblet torna a posar la mirada a la tauleta baixa, veu el recipient i torna a angoixar-se.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s