Un dia gris de tardor

Que ell recordi, és el primer dia que sembla realment de tardor. Ha plogut i el cel encara és cobert per núvols que tenyeixen de gris les primeres clarors d’aquest dia d’octubre. Fa fred, és molt d’hora encara.

El senyor Poblet acaba d’obrir la finestra del seu dormitori i mira enfora. La tanca del pati de darrere del bloc li impedeix veure el carrer des de la seva planta baixa, però si mira per sobre, gràcies a la llum dels fanals, encara encesos, pot veure que els arbres de la plaça que hi ha més enllà regalimen aigua. “Els carrers deuen estar molls i amb aquesta humitat tardaran a eixugar-se”, dedueix.

Passa de la seixantena. No és un ancià, però és conscient que comença a ser gran per molt que el seu aspecte sigui el d’una persona més jove. Així pensa el senyor Poblet que el veuen els altres, més jove del que és en realitat. Si més no això és el que li diuen sempre. Però, tan si els altres són sincers com si no, la veritat és que ell sent que els anys ja fa temps que li passen factura.

“Mal dia pels meus ossos”, pensa. Les articulacions li grinyolen i li fan mal. En llevar-se al matí, cada dia li costa més posar-se dret i, durant el dia, cada cop que s’està assegut una estona, pateix per escalfar de nou les articulacions quan s’aixeca. Ja fa temps que la seva doctora va sentenciar que l’artrosi era herència de sa mare. “Pobra dona, ma mare! Quina cosa d’anar a deixar-me quan amb una mica d’afecte n’hi hauria hagut prou”, es diu sovint, sorneguer.

El senyor Poblet mai ha retret a sa mare tenir artrosi com ella, però sempre ha trobat a faltar el seu afecte. No recorda que mai se l’assegués a la falda per explicar-li un conte, quan era petit; sa mare no li explicava contes. Ni recorda que mai l’amanyagués per mostrar-li afecte, ni que li fes petons ni abraçades. Sa mare no mostrava les seves emocions perquè havia estat interna des de ben petita i no en sabia. Hi va ser fins quan va tenir edat de merèixer, i aleshores les monges ja l’havien convertit en una dona resignada i submisa, inexpressiva i freda. Ell fa temps que ho va entendre i que no li té en compte. Ara la mare és morta i ja és massa tard per dir-li que l’estima.

El senyor Poblet acaba de llevar-se i encara va en pijama. Abstret en els seus pensaments s’ha estat a la finestra més estona del que és habitual i està agafant fred. La deixa oberta per ventilar l’habitació mentre segueix amb les primeres rutines del dia.

Viu sol en un pis petit, però suficient per a ell, que no rep visites. La cuina, un bany, el menjador i el dormitori. I en un racó del dormitori a tocar de la finestra, hi ha una petita butaca, on li agrada seure a llegir a la llum del dia, i un escriptori, on descansa l’ordinador que fa servir per escriure. Aquell racó és el seu paradís; en ell estant és feliç amb les seves aficions. Fins i tot ha instal·lat un equip de música que té engegat des de tan bon punt com es lleva. Li agrada sentir música suau, que no el destorbi quan llegeix o escriu, i per això té seleccionades a l’ordinador unes quantes emissores que emeten música tranquil·la i les va alternant, per a no avorrir-les.

Podria haver prescindit del menjador, ja que amb prou feines el fa servir per mirar alguns partits de futbol, esport al qual havia jugat quan era jove i que encara li agrada. Fora d’això i d’alguna pel·lícula que a priori pensa que pot interessar-li, no engega la televisió ni per mirar les notícies.

De vegades les veu, és clar, quan les ensopega casualment. Aleshores no les defuig i, més o menys, està informat de les coses que passen al món, però ja fa temps que s’absté de consumir-les activament, com feia abans. Està avorrit, decebut per la mediocritat i la hipocresia dels polítics i per l’estupidesa dels votants, que s’entesten a votar als mateixos representants que han plomat al país i l’han abocat a la fallida.

Ara només aspira que el petit país on ha nascut i on viu, aconsegueixi la independència del gran país “de xaranga i pandereta” que un dia se’l va annexionar fent ús de la força. I ho desitja no tant perquè confiï més en els polítics d’aquí que en els d’allà, que no hi confia, com perquè creu en el sentit comú dels seus paisans i pensa que, tard o d’hora, el seu seny acabarà imposant-se. I aquesta idea manté viva l’esperança del senyor Poblet que es pot construir una societat moderna, solidària, laboriosa. I més justa i governable.

Amb el primer cafè del dia a les mans, pensa que, malgrat que es tracta d’un projecte molt engrescador, li fa molta mandra participar-hi activament. N’està a favor, ja ha quedat clar, però des de la rereguarda, passivament, no com quan era jove que sempre estava disposat a sortir al carrer per demanar el que fos. Potser és perquè se sent molt cansat. I, quan hi pensa, acaba convençut que la vida l’ha portat a un nivell de desencís tan profund que ja mai tindrà la il·lusió que havia tingut. En aquest aspecte, ha traspassat el punt de no retorn.

En el moment actual de la seva vida està convençut que la humanitat no té remei i que el món no l’arregla ningú. Però també pensa que, malgrat tot, a la vida hi ha persones que valen la pena. El problema consisteix a trobar-les, trobar a algú en qui confiar, a algú a qui poder considerar un amic. No li sembla una tasca fàcil, ara que se sent tan sol.

El senyor Poblet mira de nou per la finestra i veu la xemeneia de la plaça que és allà, com sempre, sempre ferma i esvelta, custodi fidel, confident i testimoni de les seves cabòries. Comprovar la seva presència cada dia és un ritual tranquil·litzador.

Vist el dia que es presenta, el senyor Poblet decideix que no sortirà de casa. Té el rebost ben proveït i no li cal exposar els ossos a la humitat que satura l’ambient. A més, ell mai s’avorreix a casa, sempre troba coses a fer.

El dia abans tocava fer la bugada, eixugar-la i recollir-la. I a això s’havia dedicat. Si algú l’hagués vist estendre i recollir la roba hauria dit que ho feia amb la devoció i la parsimònia d’un capellà quan diu la missa. El senyor Poblet sempre ha passat per ser lent a l’hora de fer les coses. Ell és conscient que els altres ho creuen així i, quan és necessari, replica sense alterar-se que les coses li agraden ben fetes, simplement.

Des que el van jubilar prematurament fa cinc anys, els dies li resulten més llargs, i per omplir les hores que tenen de més, des del principi es va fer el propòsit de fer allò que hagi de fer amb la calma que demanen les coses ben fetes. La seva vida és voluntàriament rutinària. Les rutines l’ajuden molt a fer les coses que ha de fer encara que no li agradi. Segons la seva planificació, si ahir feia bugada, avui ha de planxar.

Si no ha de dedicar més d’una hora a eliminar la pila de roba, planxar li agrada, perquè és una activitat que manté les mans ocupades i la ment lliure, i això li permet pensar en les seves coses. Fent anar la planxa resol petits problemes que se li presenten. De  vegades, entre núvols de vapor li venen al cap records d’altres temps.

Entre camisa i camisa també sol trobar la manera de desentortolligar algun relat que se li resisteix, o inspirar-se per escriure algun de nou, perquè ja he dit que al senyor Poblet li agrada escriure, sempre li ha agradat. De fet, quan estudiava, volia ser periodista i un cop acabat el batxillerat es va matricular a la facultat, tot i que ja treballava. La vida, però, el portava per altres camins: es va casar, va tenir dos fills i ho va deixar estar després de fer dos cursos.

Ara mateix, dret davant la post, li ve al cap com va reaparèixer la seva vocació després de tants anys. El senyor Poblet en tenia 50 aleshores, però les ganes d’escriure van irrompre amb molta força i es va proposar de fer una novel·la. Era conscient que no tenia cap preparació, però estava molt decidit a superar qualsevol dificultat que se li presentés. Va començar per crear-se un espai propici, un racó amb una taula i un ordinador similar al que ara té al seu dormitori, on s’aïllava de la resta del món i es concentrava exclusivament en el seu projecte, al qual dedicava dues hores diàries. I així, amb il·lusió i molta disciplina, avançava en el seu propòsit. Però quan ja portava escrita la meitat de la novel·la va arribar el dia de la gran catarsi.

Un cap de setmana de principis d’estiu va llegir una entrevista que li feien a Jorge Martínez Reverte arran de la publicació del seu darrer llibre, una novel·la de caràcter històric. El periodista li preguntava si Gálvez era el seu àlter ego. Gálvez és un personatge creat per Martínez Reverte per encarnar el protagonista d’una sèrie de 5 novel·les detectivesques. L’escriptor responia que no, tot i que reconeixia que sempre hi ha alguna cosa de l’autor en els seus protagonistes.

En aquell mateix moment el senyor Poblet va prendre consciència que no era ell, sinó el protagonista de la seva novel·la. Mentre escrivia, no creava un personatge amb algun dels seus trets sinó que descrivia la persona que era abans de les renúncies que havia fet. Va entendre, finalment, que la vida que estava vivint no era la que ell volia sinó la que s’havia resignat a viure. Resultava evident que el senyor Poblet tenia un àlter ego que l’estava increpant des que havia començat a escriure, i li exigia respostes des de les pàgines escrites.

Un cop païda la revelació, va decidir tres coses: reconstruir la seva vida portaria el seu temps, però les altres dues podien ser més immediates. Va cremar la novel·la i, havent reunit el coratge que mai havia tingut, es va divorciar poques setmanes després.

En el moment actual disposa de més temps que mai i dedica a escriure una part de les seves jornades. Li costa, perquè és lent i perfeccionista, però va fent petits escrits. Res d’important, coses sense pretensions que se li acuden i que escriu per passar l’estona. Després, de vegades, les penja en el seu blog.

Acaba de penjar l’última peça planxada i es disposa a guardar a l’armariet del pati la post i la planxa. Comprova sense sorpresa que el dia continua gris.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s