Mai no és tard!

Diu la Rosa Regàs que els dos pilars sobre els quals es fonamenta la creació literària són l’experiència i la memòria de l’autor. Sosté que sempre hi ha una vivència personal en el fons de les històries que ens explica. Després, l’escriptor l’alterarà més o menys, la disfressarà o la capgirarà, la manipularà tan bé com sàpiga, segons les seves habilitats, capacitats i imaginació; la novel•larà, en definitiva. Però, en l’origen de les ficcions, sempre hi ha una experiència personal autèntica de l’autor. Per això també és important l’altre pilar, la memòria.

És ben curiós, perquè dissabte passat, al Mercat de lletres, quan la Rosa parlava, a l’auditori del Museu de la Pell estant, en diversos moments vaig tenir la sensació que parlava per a mi. Tan gran va ser la sintonia que es va establir entre tots dos –tot i que ella no ho sabrà mai- que hi va haver moments de la seva intervenció que vaig estar a punt d’aixecar-me i picar de mans, admirat per la seva lucidesa, plena de coratge i independència. Ella estava sent capaç de dir coses que jo penso, però per les que no trobo la manera de lligar les paraules per a compondre frases que tinguin el sentit que els vull donar als meus sentiments o a les meves reflexions.

I si no ho vaig fer –aixecar-me i picar de mans- va ser per a no interrompre el discurs dels seus pensaments, que expressava en veu alta, i per no trencar la màgia del moment. Us ho asseguro, hi havia màgia a la sala, tothom expectant, respectuós, escoltant en absolut silenci. I el sol de mig matí entrant de gairell pels finestrals.

Jo estava emocionat, i no és una exageració. Hi ha alguna cosa, en alguns moments, que fa que l’emoció em pugi als ulls en forma de llàgrimes difícils de contenir. És un mecanisme que no controlo i que no és nou. No és una cosa que em passi ara perquè m’estic fent gran i cada dia sóc una mica més tou i vulnerable, no. Em passa des de sempre en determinades situacions, i dissabte passat, a l’auditori del Museu de la Pell, mentre parlava la Rosa Regàs, em va passar com em passa cada cop que veig El Club de los Poetas Muertos i aquell nen, el primer, s’enfila a la cadira i diu “Oh, capitán, mi capitán!”. És un exemple i és rigorosament cert.

En realitat la Rosa Regàs no havia vingut a fer una conferència, sinó a mantenir una mena de canvi d’impressions amb la Maria Enric. Els assistents que mig omplíem l’auditori vàrem ser testimonis que allò no va ser un canvi d’impressions. No va ser ni una conferència. Després de l’obligada presentació de la Rosa per part de la Maria, allò es va convertir en un seguit de petits discursos inapel•lables i brillants sobre els aspectes que aquesta, la Maria, li anava proposant. He dit discursos, però tampoc no ho van ser. Seria més precís parlar de reflexions i records expressats en veu alta.

Dona d’energia desbordant malgrat l’edat, va acabar la seva intervenció dient que “mentre hi ha vida mai no és tard per a cap vocació oculta”, frase que em va ressonar a les entranyes. És com si l’hagués dit pensant en mi, que vull ser escriptor. Jo també he pensat sempre que només pot escriure qui té experiències per contar i memòria per a recordar-les. Jo vaig curt de totes dues coses. La meva vida ha estat insulsa i avorrida, mancada d’emocions, gris i monòtona. I la meva memòria sempre ha fet figa i em temo que en endavant encara en farà més. De manera que, si no vull contradir a la Rosa, ja que estem d’acord en tantes coses, hauré de posar fil a l’agulla ara mateix.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s