Crítica

Acabo de llegir un llibre i m’agradaria comentar-lo. I no obstant això, tinc certa recança de fer-ho perquè no vull que, en cap cas, s’interpreti que vull carregar-me ni al llibre ni a l’autor. Perquè, qui sóc jo per a qüestionar una obra que ha obtingut un Premi Ramon Llull ni per criticar-ne l’autor? Déu em guardi de fer-ho! No sóc crític literari, jo!

Però, com a simple lector, sí que penso que tinc dret a fer uns quants comentaris sobre aspectes que m’han cridat l’atenció al llarg de la seva lectura.

L’autor és un narrador consagrat en tant que fa temps que es dedica a la literatura i que diverses obres seves han estat guardonades amb diferents premis. Des del punt de vista de l’estil i la tècnica narratius i del domini de la llengua, no hi puc posar cap objecció; al contrari, he après molt llegint-lo jo, que sóc fill de gent que parlava una altra llengua i m’esforço per escriure en la meva quan ningú no m’ha ensenyat. Jo també sóc fill de la guerra, o de la postguerra, com els protagonistes de la novel·la.

Deia la Rosa Regàs l’altre dia al Mercat de Lletres que algú que ara no sé dir-vos qui era, deia que les conseqüències d’una guerra no desapareixen del tot fins al cap de cent anys. No em feu cas; és possible que la cita no sigui molt precisa, però el sentit essencial que té és que els efectes psicològics i sociològics negatius que tenen les guerres en les generacions que les viuen i les posteriors són molt duradors.

La peripècia de la novel·la està narrada en primera persona. El protagonista es mou alternativament, un capítol en la seva adolescència durant la guerra, un altre quan ja és un adult preparat per a complir una promesa i per a executar una venjança. Entre ambdós moments de la seva vida han passat només vuit anys. Aquest període ha estat una experiència dura que el protagonista ha superat amb èxit mimetitzant-se en un entorn hostil per sobreviure entre els seus enemics i per preparar-se per allò que considera com la seva missió.

La trama és una excusa per a fer una descripció corprenedora i documentada de l’Espanya dels anys de la guerra i els immediatament posteriors. I això, penso modestament, està ben trobat.

No opino igual, tanmateix, del modelatge dels personatges del protagonista i de la seva mare. Se’m va fer estrany que una dona que s’ha descrit com a menuda i pèl-roja, però a la qual es mostra com a forta i decidida de caràcter; una dona que és capaç de sobreviure amb el seu fill adolescent durant la guerra, buscant-se la vida amb enginy i determinació; una dona que acaba accedint a pagar un cert preu sexual per tal d’aconseguir notícies del seu marit; una dona que, finalment, passa el tràngol d’anar a buscar al seu home moribund a la província de Burgos i torna amb ell a casa per a procurar-li una mort digna envoltada dels seus, no és una dona que s’enfonsi fàcilment com li passa a la mare del protagonista un cop es produeix l’inevitable fatal desenllaç.

I una cosa similar m’ha passat amb el protagonista. Potser és que, a mesura que avançava la trama, jo em feia la idea que el protagonista bo guanyaria als dolents, cosa que mai no passa a la realitat i que es veu que encara no he après, però el cert és que el final de la novel·la m’ha deixat una mica frustrat. Perquè sí, a mesura que avançava la trama em feia la idea que el protagonista bo podia guanyar als dolents perquè me l’havien pintat com a una persona segura de si mateixa, decidida i convençuda de la viabilitat de la seva missió, raó per la qual la duia a terme després de tant de temps covant-la.

Amb aquesta novel·la m’han passat un parell de coses estranyes. Una és que m’ha fet ràbia que el narrador m’avanci al final d’alguns capítols coses que han de venir cronològicament després. L’altra és que el protagonista parla en diferents moments de tot el relat d’una cicatriu que té al cap, prou gran i visible perquè tothom s’hi fixi. Enlloc explica com se l’ha fet, aquesta ferida. O jo no ho he sabut trobar, i penseu que, mogut per la curiositat, he rellegit des del principi fins a trobar la primera referència.

És en el segon capítol: “Quan l’hostaler veu la documentació, es queda de pedra i llavors, evidentment, li encaixa la meva barba. També m’observa la clapa del cap, teixit de cicatriu, ample, rosat i brillant. Tothom la mira. (…) La gent parla amb tu i, tot parlant, els ulls se li’n van amunt. Ja estic acostumat. És una cicatriu molt gran, es veu molt. Sovint es pensen que és una ferida de la guerra. Tot i que sóc massa jove per haver-hi lluitat, no ho desmenteixo mai”.

Si mai es produeix la coincidència que algú hagi llegit el llibre i llegeix això, o a l’inrevés, que algú llegeix això i després llegeix el llibre, i, a més, descobreix una referència a com se la va fer, la ferida, li prego que m’ho digui, doncs estic frisós per saber-ho. Sé que és una qüestió menor, que no té transcendència en la trama. O si, perquè el protagonista explica que té com una mena d’atractiu sexual al qual no s’ha pogut resistir cap dona que ha jagut amb ell.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s