Aleshores no hi havia microones

Jo vivia a Barcelona, en un indret que anomenaven “Els Quinze” pels cèntims que et costava anar fins allà en tramvia.

El meu institut estava a l’altra punta de la ciutat. Era un edifici gris i allargassat que van construir a tocar del roserar del Parc de Cervantes. Si quan vas a Barcelona entres per la Diagonal, segur que saps d’on parlo. Fins i tot és possible que coneguis l’edifici, si mai has hagut d’anar cap a Pedralbes o Sant Gervasi en comptes de seguir per la Diagonal. La meitat esquerra d’aquell edifici l’ocupaven les nenes, perquè en aquella època nens i nenes feien les coses per separat.

Allà vaig estudiar els dos últims cursos previs a la universitat, sisè de batxillerat i COU -aleshores tot era diferent-, en horari de tarda-nit. Si hi anava directament des de casa, havia d’agafar dos autobusos, el 15 i el 7, encara ho recordo, i invertir-hi una hora ben bona. Però no era el cas, no anava a l’institut des de casa.

Jo havia començat a treballar abans de complir els 17 anys perquè a casa no entraven altres ingressos que la magra pensió de vídua de ma mare. El meu pare havia mort i el meu germà gran –que és bastant més gran que jo- ja no vivia amb nosaltres: feia pocs mesos que s’havia casat i a casa encara quedàvem quatre, ma mare, jo i dos germans més que em vénen darrere.

Així que, durant el curs escolar, cada dia em llevava ben d’hora per anar a treballar de “botones”, categoria que ja fa molts anys que no existeix. Treballava en un banc de la Plaça de Catalunya, i hi anava en metro. Em duia la cartera amb els llibres i llibretes del dia i la carmanyola amb el dinar. Dinava a l’arxiu de la sucursal un cop acabava la jornada i després agafava l’autobús per anar a l’institut. Les classes acabaven a les 10 del vespre.

Quan jo arribava a casa pels volts de les 11 de la nit, el petit ja dormia i a ma mare i a ma germana, que compartien habitació, també les trobava al llit, xerrant de les seves coses o plorant. Sobretot ploraven. Van plorar molt i durant molt temps i jo, l’home de la casa, seia a terra, sobre l’estora, entre els dos llits i intentava consolar-les. Maldestrament, però ho feia de bona fe, amb tota l’ànima. Les consolava tan bé com sabia, que era poc en aquells moments, però què hom podia esperar d’un adolescent?

I quan em semblava que estaven més tranquil·les, les deixava en la penombra de la seva habitació i sortia al menjador i sopava el que la mare m’havia preparat. Jo estava molt cansat i tenia molta gana, de manera que, tot i que estava fred, menjava en silenci el que hi havia, desparava taula i me n’anava a dormir.

Ara fa molts anys d’això, quaranta-cinc, any amunt, any avall. Però la sensació d’abandó que provoca en un adolescent la reiteració d’una situació com aquesta és molesta i profunda. Encara dura i em visita de tant en tant. Avui he fet la becaina d’havent dinat enredat en aquests records.

El soroll de la porta en tancar-se m’ha tornat a la realitat. Era la Paula, que venia de Bellaterra després de moltes hores fora de casa aprenent, a la universitat. L’Anna i el Nil havien marxat feia estona, cadascú al seu estudi també.

I jo… Jo, m’he aixecat de la butaca i he anat a escalfar-li el dinar mentre ella es refrescava. Per mostrar-li el meu afecte. I respecte per allò que fa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s