Estat de gràcia

La tardor està arribant i s’instal·la de mica en mica entre nosaltres.

Jo ho noto perquè encara dormo amb pijama curt, d’estiu, i ja fa unes quantes nits que em tapo amb els llençols tan bon punt com tanco el llum. Alguna nit, de matinada, ja tinc més fred que calor, fins i tot, i als matins, quan em llevo i surto a la terrassa com faig sempre, tinc fred, si no em poso alguna cosa per sobre.

Però també ho noto per la melancolia que va guanyant terreny a l’optimisme i el bon humor que m’han acompanyat durant l’estiu, i per aquesta mena de tristesa que sibil·linament va calant-me fins als ossos i s’apodera del meu ànim. Però no és una tristesa depriment o no m’ho sembla. És una tristesa dolça, golafre, de voler-ne més perquè et plau, d’arraulir-te al sofà i deixar-te acaronar. Una tristesa de mandra, manta i llar de foc ben encesa.

I per la inspiració, que és més esquiva i s’esmuny empesa per aquesta mandra entremaliada i jogassera i li costa de tornar.

I aquesta també és una mandra una mica rondinaire, que és com estava jo ahir. Tot el dia pendent que vinguessin a instal·lar-nos el forn que hem hagut de canviar, i al final, a mitja tarda, una trucada altera tots els plans que havies fet. Sort que per guanyar temps i no estar sense fer res, ja havia recollit les dues bugades que havia estès de bon matí. I havia plegat la roba i l’havia endreçat, cada cosa al seu lloc. I havia buidat el rentaplats. La dona era en un curs que està fent. Intensiu, quatre hores cada tarda durant tres mesos. I a les set teníem reunió a l’escola del nen. Havíem quedat que plegaria abans i hi aniria ella. I més enllà de les sis, la trucada:

– Ho sento, hi ha hagut un problema logístic i el forn no arribarà a temps. No podrem venir fins demà a instal·lar-lo.

Em vaig posar de mal humor. No suporto gaire bé aquestes situacions, però vaig decidir oblidar-me i refer l’agenda. Whats a la dona:

– No vindran avui, vindran demà al matí a primera hora. Ja t’explicaré. T’espero a la porta de la Pia.

I agafo la ràdio i em col·loco els auriculars, em penjo la motxilla que sempre m’acompanya a tot arreu i surto al carrer.

Catalunya Ràdio. Estat de Gràcia. Entrevista a Jenn Díaz, escriptora: novel·lista i contista. Jove, molt jove. Insultantment jove. Va publicar la primera novel·la amb 22 anys i ara en porta cinc, l’última en català. Una trajectòria espectacular. Però el que em crida més poderosament l’atenció és com treballa. Ha sigut nedadora i compara el seu ofici amb la seva afició d’adolescent:

Escriure és com nedar, acabes cansat però satisfet. Escriure i nedar són esforços solitaris que requereixen molta disciplina. Al final, proposar-te escriure 10 pàgines avui, és com proposar-te fer 10 piscines.

L’entrevistadora Sílvia Soler va i li diu que pensa en ella quan veu llençols estesos. I la Jenn explica el que ja ha explicat en altres ocasions, es veu, que moltes vegades la inspiració li arriba estenent la bugada o dutxant-se o rentant els plats. La Sílvia, que també escriu, confessa que ella s’inspira caminant o planxant.

Arribo a l’escola. Arriba la dona i entrem a la reunió.

Com que a casa no rentem els plats perquè tenim rentavaixelles i les bugades les havia estès ahir, avui m’he posat a planxar, per si venia la inspiració. Però es resistia i no ha arribat fins després dels mitjons, quan ja estava planxant els últims calçotets i ja no quedava res més per planxar en tot el pis. Capricis de la creativitat!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s