Un altre dia que em desperto d’hora. És fosc, encara, però el mal d’esquena no em deixa dormir. Ja no sé com posar-me, ja. Decideixo llevar-me perquè, amb el moviment i de mica en mica, el dolor sempre s’acaba calmant. Un altre dia de llevar-me a les fosques i caminar descalç per no fer soroll. Un altre dia d’avançar a les palpentes per l’habitació, buscant la sala d’estar. Un altre dia de tancar la porta amb compte, darrere meu.
– Bon dia, amor! –sento que em diu.
És ella, la dona que estimo i que dorm amb mi. Ara és allà, asseguda a la butaca de la sala d’estar. A les fosques, sense fer soroll, per no despertar-me.
