El dia després

Baixar a Barcelona és com un calvari. Cada vegada que em passa com avui em prometo que no em tornarà a passar mai més. Com és possible que costi gairebé dues hores fer 68 quilòmetres? Sort que a aquestes alçades no he d’anar-hi gaire sovint.

Avui és dilluns, un mal dia sempre, i, a més a més, he trobat algun tram de l’autovia on estaven asfaltant de nou, que falta feia. Però el col•lapse gran era allà on quatre carrils es bifurquen i has d’optar per anar cap a Diagonal-Ronda de Dalt o bé cap a Gran via-Ronda Litoral.

Mestre esperava resignat per poder avançar, pensava en tots aquells que baixen a treballar cada dia a Barcelona des de la rodalia. Suposo que tant se val si ho fas en cotxe particular com en transport públic. Els autobusos també se’ls deuen trobar aquests embussos, o sigui que, com no hi vagis en tren, no te’ls estalvies. I el tren, des d’Igualada, tarda el que tarda i, a més, et deixa a la Plaça d’Espanya.

Jo em penso que no podria suportar perdre tantes hores de la meva vida atrapat a la carretera. Em desesperaria. Però també pensava que tot plegat deu ser un símptoma que alguna cosa no va prou bé. Quan un problema es fa crònic és perquè no el sabem resoldre i ja seria hora que comencéssim a posar fil a l’agulla.

Un pensament porta a un altre, i cavil•lava que avui encara formem part d’Espanya i això vol dir el que vol dir. Ahir demanàvem la independència i tant de bo la tinguem i com més aviat millor. Però, em pregunto, la independència resoldrà totes les nostres mancances?

Tindrem polítics competents, quan serem independents? Els ciutadans de la Catalunya independent seran més cívics i bons minyons que ho són ara? Tot això no passarà de la nit al dia, pel sol fet de tenir la independència. Les nostres autoritats hauran de treballar de valent no només per facilitar que les coses rutllin, sinó també per educar la ciutadania en comportaments cívics i solidaris.

Per la nostra banda, als ciutadans ens correspondrà tenir bona cura a qui votem, per encertar i tenir els representants que ens portaran al país idíl•lic que tots voldríem, ser més responsables, complir les normes i implicar-nos en el projecte.

Perquè, avui, mirant-me l’autovia, pensava que encara som lluny del país que jo voldria quan me n’adonava que una part del problema dels col•lapses per entrar a Barcelona rau en els comportaments picarescs i tramposos de molts automobilistes que no és que no coneguin el codi de la circulació sinó que, coneixent-lo, se’l passen pel forro en benefici propi.

I això no forma part de la Catalunya que somio. I, com això, tantes altres coses que només depenen de nosaltres.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s