L’home venia de recollir les seves dues últimes adquisicions i arribava distret, fullejant els seus llibres. Frisava per arribar al pis per començar a palpejar-los tranquil•lament, a amarar-se de la flaire del paper, a fer-se al tacte de les pàgines passant-les a poc a poc, a comprovar si li agradava o no el tipus de lletra impresa, a llegir les ressenyes de les contraportades. Ho feia sempre amb els llibres nous, era el seu ritual màgic.

Distret i apressat, va entrar sense adonar-se’n que la porta era oberta i el terra moll. Es va aturar en sentir la presència de l’home que empunyava un pal de fregar i se’l mirava palplantat uns metres més enllà, en mig de la penombra del vestíbul, al costat d’una galleda.

– Ho sento –va dir-. Vostè acaba de fregar i jo li deixaré tot de petjades!

– No s’amoïni –va dir amable el porter-. Passi! Vigili de no relliscar i passi sense por!

– Gràcies! –va dir el nouvingut.

L’ascensor va tardar a respondre la demanda del visitant, prou perquè el porter pogués acabar de recollir els seus estris i arribés a temps de cridar-lo quan ell ja era a punt de tancar la porta.

– Puja, doncs? –li va preguntar mantenint la porta oberta.

– Sí, si no li importa.

– No, no. No m’importa gens, endavant!

– S’ha d’aprofitar el viatge, si es pot –va dir el porter. I va accedir a la cabina.

– Oi tant! –va respondre el visitant-. A més a més, així estalviem energia, que també és important! A quin pis va?

– A dalt de tot, si us plau –va demanar el porter-. Però escolti’m, anem aviats si el planeta l’hem de salvar entre vostè i jo.

– Oh, no! El planeta no el salvaríem ni que hi visquéssim tres milions d’anys. La humanitat no té remei, no n’aprèn!

– Jo crec que la raça humana desapareixerà per culpa seva!

– Jo també ho crec, és el que li dic! Però jo em moriré més tranquil si faig el que crec que he de fer mentre sóc viu! –va afirmar el visitant.

– Això si! –va concedir el porter.

– Dispensi, jo baixo aquí –va dir l’home-. Ha estat un plaer! Bon dia!

– Igualment li dic –va respondre el porter-, bon dia!

Va trucar al timbre i, mentre esperava que li obrissin la porta B del replà, pensava que a dues persones responsables i educades no els costa gens posar-se d’acord. Just el que li costa a un ascensor mediocre remuntar set pisos.

La porta es va obrir i al llindar va aparèixer la figura rodoneta i riallera de la seva sogra.

– La teva dona ja ha arribat i ara és a la cuina. Al dinar li falta encara una mica. Seu a la butaca i pren una cervesa mentres tant.

Va fer petons a les dones i, obedient, va seure a la butaca de la sala d’estar, l’ampolla a una mà i els llibres a l’altra. Un era “La chica de California y otros relatos”, de John O’Hara. L’altre, “Lluvia y otros cuentos”, de William Somerset Maugham.