Melina

Tarragona, Balcó del Mediterrani.

Ahir al vespre diluviava. I avui, que plourà? –ella.

No ho sé –li he dit jo-. Tal com està el cel pot ploure, però la primavera és així, indesxifrable. Agafa un paraigua, per si de cas.

A través de les parpelles tancades, notava la claror que anava i venia, que pujava i baixava. El sol pugnava per sortir i havia aconseguit esvair els núvols que l’havien tapat bona part del matí. M´he abaltit a la butaca de la sala d’estar, on m’havia assegut a llegir feia una estona. La nit passada m’he hagut de llevar diversos cops, a pixar. És el que té fer-se gran. Quan no és un all és una ceba, però sempre tens alguna cosa, per poc important que sigui. El cas és que cada cop que em desperto em costa de tornar a agafar el son i no descanso bé. Per això m’he endormiscat llegint. Abaltir vol dir endormiscar. És el que té llegir, que aprens coses noves cada dia, i, a més a més, et permet somiar. Amb dones magnètiques com la Melina del conte que acabava de llegir, com la que somiava jo ara fa un moment, que fan que perdis l’oremus.

Però, dones com aquesta no només hi són als somnis. Jo, sense anar més lluny, en tinc una a casa meva i la sentia traginar a la cuina, encara amb els ulls clucs.

– Que fas? –li he preguntat des del pas de la porta.

– Coques! –ha dit, simplement. I ha somrigut.

Ja s’acosta l’estiu. I Sant Joan. I, un cop més, jo he sabut que l’estimo.

One thought on “Melina

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s