Un matí del mes de maig

L’Arlette és l’última de marxar. Ja ha fet tots els exàmens i no ha de tornar a classe, però avui els donen les notes i ha quedat amb les amigues per anar a esmorzar i celebrar que han acabat el batxillerat. La Chloe i el Nil han marxat una estona abans que ella, tots dos a la mateixa hora. Un cap a l’escola i l’altra cap a La Maquinista a comprar un parell de coses abans de trobar-se amb la Gladys.

No és que visqui lluny la Gladys, però viu a una hora en cotxe. És la millor amiga de la Chloe. La distància no fa fàcil mantenir incòlume una amistat i, no obstant, elles dues ho aconsegueixen. Han quedat a casa seva: la Gladys es trasllada de nou i necessita ajuda per a buidar la cuina i portar els estris a la casa on viurà a partir de demà.

Ell s’ha vestit i decideix tancar-se a la cuina mentre el robot aspirador acaba de repassar el terra de tot el pis. La rentadora treballa en la bugada que ha programat abans de ficar-se a la dutxa. Posa un parell de llesques de pa a la torradora i, mentre es fan, frega els quatre trastos que quedaven a l’aigüera. Després esmorza dret i acaba quan acaba la rentadora. Per guanyar temps, fa el cafè mentre estén la roba.

Aviat farà deu anys que coneix a la Gladys i aquesta és la seva quarta mudança en aquest temps. Sembla que n’hi ha hagut més, però ell no les ha conegut. Cada cop que hi pensa li fa més mandra i no entén com és que a ella no li en fa, això de canviar de domicili tan sovint. I pensant pensant, recorda com ell ha participat en algun dels seus trasllats i se n’adona que les darreres vagades que la Gladys ha fet plans amb la Chloe no l’ha inclòs a ell. I això li molesta una mica.

“Però no importa –es diu-, així tindré temps per a mi”.

La Chloe no tornarà fins al vespre i els nens no arribaran fins a les dues. Així que, abans de posar-se a fer el dinar, tindrà una estona per a escriure sense interrupcions. En té ganes; últimament té moltes ganes d’escriure. El problema sempre és el mateix, què escriure, sobre què? Li faria molta gràcia tenir una idea i posar-se a treballar per desenvolupar-la i convertir-la en una novel•la, encara que fos única, que mai més no escrivís cap altra.

Il•lusionat va cap a l’escriptori. Sobre la taula, al costat de l’ordinador, troba una fotografia i una nota. Ara recorda que les hi va deixar la nit abans per fer-se memòria.

La fotografia és dels seus sogres i estan amb el capità del vaixell amb que van fer el creuer dels 50 anys de casats. Els havia promès fer un àlbum amb totes les fotografies que tenen de la celebració amb la família i del viatje que els van regalar. Només li falta posar aquella, que per fi ha aparegut, però ha d’escanejar-la per a poder-la incorporar al projecte que té gairebé enllestit a l’ordinador. I es posa a fer-ho. I quan acaba, engega la transmissió de les dades per a la impressió.

La nota és per no oblidar que ha d’enviar un correu al seu banc. Li cal traspassar diners de la llibreta dels estalvis al compte corrent, sinó, a final de mes no en tindrà prou per la tranferència a la seva ex.

Quan entra al programa de correu es troba un missatge a la safata d’entrada. És propaganda que rep de fa temps i que fa temps que no vol rebre. Pensa a aprofitar aquesta estona per donar-se de baixa definitivament d’aquella base de dades, i s’hi posa, però no li resulta tan fàcil com esperava. En tota l’extensió del missatge no troba el vincle per fer-ho i emprenyat, decideix enviar un correu a l’anunciant, que li surt en consonància amb el seu estat d’enuig. Finalment escriu al seu gestor personal. La transmissió telemàtica de l’àlbum no ha acabat; Internet va lent a casa avui i encara falta una mica.

Aprofita per fer un cop d’ull a les xarxes socials, però de seguida es cansa. L’avorreix trobar els mateixos missatges de sempre que no porten enlloc, o de denúncia o carregats de bons desitjos. Ho deixa estar i posa la ràdio. La soledat i el silenci li agraden en petites dosis, en excès poden fer que perdi la raó.

Encara és d’hora per a posar-se a fer el dinar, però decideix preparar-ho tot mentre acaba la transmissió. Ja falta poc.

Agafa els macarrons i aparta els 300 grams que li calen. Guarda al rebost la resta del paquet. Deixa sobre el marbre, a costat dels fogons, la carn picada, el tomàquet fregit, la mitja pastilla de brou de carn, l’oli, la sal i la mantega. Però no hi ha formatge ratllat a la nevera. Anirà al petit supermercat que hi ha al costat de casa, però abans omple amb aigua abundant una olla fonda i la posa al foc afegint-hi una cullerada de sal i un raig d’oli. Té temps de sobres abans no bulli l’aigua i encara treu de l’armari una paella per la carn.

Però s’enfada amb el paquistanés del súper. No li accepta el bitllet de 10 euros que li dóna per pagar-li l’euro amb vint-i-cinc que demana pel formatge: li falta una de les cantonades. La superfície absent no és més gran que mitja llentia, però el noi no vol saber-ne res. Ell porta altres bitllets a la cartera però, fora de sí per l’absurd incident i per com li ha parlat, deixa el paquet de formatge sobre la caixa i marxa dient que no tornarà mai més.

Entra a casa, apaga el foc, es posa les sabates –encara duia les sabatilles d’estar per casa- i marxa cap a Cal Ble, a deu minuts. A la caixa hi ha una bona cua i només una caixera. Davant seu hi ha dos clients amb compres abundants. Continua alterat per l’incident d’abans i s’ho nota. Respira fons i es proposa calmar-se i esperar pacientment.

Camí de casa pel carrer de Sant Josep, decideix entrar a la Llibreria Aqualata, només serà un moment, no hi ha ningú més. Fa uns dies va encarregar un llibre, “Suicidios ejemplares” d’Enrique Vila-Matas, i vol saber com està la seva comanda. Li diuen que l’editorial ha respost dient que ténen les existències exhaurides, però que poden mirar si alguna de les altres llibreries del grup té algun exemplar.  No, no hi ha hagut sort, cap d’elles en té cap d’exemplar. Aleshores pregunta per “La paradoxa de Schrödinger” de Josep Masanés. Li busquen i no l’hi tenen, però li poden demanar. Demana que li demanin i marxa.

Arriba a casa i es posa a fer els macarrons. És un cuiner fatal; no li agrada gens cuinar. Ell no ho fa mai, sempre cuina la Chloe. És com un pacte tàcit. Ell fa altres aportacions a les tasques domèstiques, però aquesta no, pel bé de la salut de tots quatre. No obstant, per casos com el d’avui, va aprendre a fer macarrons segons una recepta que va trobar en un llibre de cuina per a solters. Als nens sempre els ha agradat i ara ja la fa de memòria. Sort, perquè va tard; són a punt d’arribar i no hi ha ni la taula parada.

Primer arriba el Nil i tot seguit l’Arlette, tots dos contents perquè han tret bones notes. La taula és parada i els macarrons a punt, gratinats, el formatge fos i daurat per sobre, calentons, acabats de fer. Seuen i mengen. De tant en tant algun “Uhm!” d’aprovació trenca el silenci. S’els acaben tots. Abans d’aixecar-se i desparar taula, els nens comenten les incidències del matí. Ell resumeix: “Doncs jo no he escrit ni una paraula, però els macarrons m’han quedat bons!”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s