4 – La travessia

Estació de tren, blanc i negre.

No podia precisar quant temps portava a dalt del tren. Ara li semblava una eternitat, ara pensava que no podien ser més d’un parell d’hores. L’única cosa que sabia del cert era que no s’havien aturat enlloc. D’altra banda tenia la sensació d’anar a una velocitat constant, sense acceleracions ni frenades. Era una marxa lenta si la comparava amb la del tren que agafava cada dia, on les batzegades feien que els viatgers es sentissin insegurs i que anessin tensos.

Ara no, ara se sentia tan còmode com quan estava relaxat i conduïa per gaudir del viatge. Era com si aquell tren anés a un ritme més humà, assimilable per a una persona. Podia sentir com circulava per una via sempre recta, sense sotragades, com si llisqués sobre una bassa d’oli.

Instintivament va mirar per la finestra. Era com mirar un quadre, i no obstant, el paisatge sempre renovat era l’única referència de moviment. La primavera havia arribat i emblanquinava serralades com no ho havia fet l’hivern. Ara ja no es veia el mar, sinó un patchwork de camps que ho abastava tot fins que es perdia de vista enfilant-se a les faldes de muntanyes llunyanes de cims nevats. I cada certa estona, un riu i a prop del riu un poblet.

Al vagó no hi anava ningú més i ell s’estava tombat en un sofà, encongit, abraçat als genolls, les mans enllaçades. Es sentia lleuger, ingràvid, immers en un mar d’aigües tèbies i protectores. I allà on fos que era, el silenci era absolut i la pau infinita. I aleshores, confiat, es va abandonar a una sensació plaent que li venia de lluny.

“Has de reprendre el teu camí, petit meu!” La veu vellutada de la seva mare el rescatava lentament d’un son profund i reparador. Feia estona que la dona repetia la salmòdia amorosament i la rematava amb els mateixos apel•latius afectuosos que li deia quan era petit.

Ella no hi era quan finalment va obrir els ulls. L’havia sentit tan nítidament que esperava trobar-la al seu costat. Però ella era morta feia molts anys. Li havia agradat sentir la seva veu i la va enyorar. La recordava sovint, però mai abans l’havia sentit tan a prop.

Va recordar on era. Estava a dalt d’un tren i hi havia pujat per trobar una noia. Allà era fosc i negre i el silenci ocupava tot l’espai. Va dedicar uns instants a situar-se. Ni a través de la finestra que recordava d’abans s’escolava una mica de claror. No es veia res i, no obstant, tenia la certesa que continuaven en moviment. Aquell tren era ben estrany i fantàstic, i va pensar que potser la finestra ja no hi era on havia estat. Ara estava segur de no haver-se mogut de lloc des de l’últim cop que havia mirat el paisatge.

“Has de reprendre el teu camí!” –li repetia sa mare des d’algun lloc. Però ell no sabia què fer. I aleshores li van venir al cap molt clares les paraules del mag: “Totes les decisions que prenem porten implícit el risc d’equivocar-nos!”.

Va tornar a tenir fugaçment la sensació plaent que venia de lluny i, tot seguit, com un llamp, se li va presentar el record d’una travessia. Com quan la feia, va començar a reptar lentament; estava encaixonat i li costava avançar. De seguida es va aturar. Dubtava de nou, però ja no podia tornar enrere. La veu de la mare l’animava: “El mag té raó, deixa’t portar pel cor i la intuïció!”.

Però realment van ser la necessitat de respirar i també l’esperança de trobar la noia, les que van aconseguir que no defallís fins a treure el cap en un lloc desconegut agressivament il•luminat i ple de sorolls eixordadors.

<< El mag

La noia i el saxo >>

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s