Estrany aniversari

Aquella formiga semblava intel•ligent. Havia creuat la pàgina de dalt a baix i d’esquerra a dreta lentament, com si explorés el territori on es trobava. Finalment, va anar directa allà on començava el text. Per com es movia s’hauria dit que s’esforçava per desxifrar el significat dels traços, doncs els anava resseguint des de l’inici fins al final d’un mot i tornava a començar. Dos, tres i fins a quatre cops abans de continuar. I així anava fent amb totes i cadascuna de les paraules; per ordre, una darrera l’altra.

Fascinat per la seva disciplina i el seu mètode, jo l’observava immòbil feia estona. Ara ja anava per la meitat de la pàgina i no semblava que anés a aturar-se.

Era constant i infatigable, però, malgrat l’admiració que sentia per ella, jo estava convençut que la formiga no podia entendre el significat de les paraules.

– És un problema de perspectiva –pensava jo.

I, cavil•lant si podia tenir una visió global del seu entorn o no, em deia que, amb el cap sempre tan cot, la vista no li devia allargar massa i el seu cervell únicament podia decidir sobre coses immediates.

Convençut de la inutilitat de la seva perseverança, vaig decidir fer-li un cop de mà. Així que, per donar-me a conèixer, vaig deixar anar una de les espectaculars llampades que sóc capaç de fer amb la panxa. Però la formiga es va espantar i corrent va girar cua.

– No, no marxis! –li vaig demanar.

En parlar vaig lliscar una mica sobre l’estoreta. La pantalla de l’ordinador es va engegar i el rectangle de claror brillant va enlluernar la formiga. Ara no fugia, sinó que, com refeta de l’ensurt, mirava encuriosida les lletres escrites a la pantalla. Semblava captivada.

– Ha estat prenent notes una estona; després s’ha posat a escriure a l’ordinador. –li vaig dir. Jo em referia a la persona que dormia recolzada sobre la taula–. Sempre ho fa així –vaig afegir.

Per tota resposta, la formiga va començar a llegir. En mig del silenci, tot i que dèbilment, la seva veu m’arribava clara. Era una veu bonica. Jo estava meravellat. Deia:

“He despertat d’un somni absurd que ja he tingut altres vegades. Sense moure’m del llit, he pensat en els pans de llet, no sé per què. He recordat que una amiga ens va dir l’altre dia que els que més li agraden són els Pasquier i que la dona ahir n’havia comprat. Aleshores m’han vingut unes ganes irresistibles de menjar-me’n un i m’he llevat. N’he menjat dos, amb xocolata. Mentre feia un cigarro, he imaginat una formiga creuant les pàgines d’un llibre obert. He mirat el rellotge de la cuina. Eren dos quarts d’una. Ja érem quinze de febrer i jo tinc ja cinquanta quatre anys!

– Per molts anys! –M’he felicitat, content d’haver-los fet”.


Aquest text és de febrer de 2008. L’he recuperat perquè he conegut a la Formiga Martina i m’hi ha fet pensar. 

Com a curiositat dir que ara ja fa més d’un any que no fumo.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s