3 – El mag

Estació de tren, blanc i negre.

La porta es tancà darrere seu amb un clonc que era estrany. Havia entrat a un lloc fosc, escassament il•luminat per una claror groga que s’escolava a través de les petites obertures que hi havia arran de sostre. El terra era cobert de palla i a l’ambient surava la fetor rància d’un animal captiu.

Quan els ulls se li havien adaptat a la penombra, el noi va percebre un volum jaient a l’altre extrem del vagó i va fer un esforç per esbrinar què era. No podia donar crèdit, era un lleó? I com per ratificar-ho, l’animal va fer un bram que li va glaçar la sang. Sobreposant-se a l’espant, va girar lentament buscant la maneta per obrir la porta i escapar, però no n’hi havia de pom en aquell cantó de la porta.

– No pateixis, és mans i no et farà cap mal! –va sentir que deia algú a les seves esquenes.

Era una veu potent i musical, com de baríton. En tombar-se va comprovar que provenia d’un dels racons del fons. Allà, com emergint d’una boira, es concretava el cos imponent d’un home alt i panxut que se’l mirava divertit. Duia al cap un barret negre, de copa, i vestia pantalons blancs i una casaca vermella amb tot de xarreteres daurades al pit. Gastava un bigoti enorme quins extrems s’ajuntaven amb unes patilles amples que baixaven des del barret. El seu aspecte resultava grotesc i solemne, o això li va semblar al noi. Aquest donava per fet que es tractava del domador de la bèstia, però tot i així va preguntar:

– Qui és vosté?

– Vols saber com em dic? –va respondre el domador. Va riure estentòriament i va afegir: No, a tu se t’en fot com em dic! Tu el que vols és saber que hi pintem aquí aquest animal i jo, per què ens hem colat a la teva vida, tan tranquil•la fins ara, com la de tots els que passeu per aquí! M’equivoco?

El noi anava a balbucejar una excusa, però l’home, decepcionat, li ho va impedir amb un gest displicent de la ma.

– Seu aquí! –li va ordenar.

D’una puntada de peu li havia fet arribar una bala de palla lliscant per terra. El noi va obeir i ell va començar a parlar.

“Em dic Melquíades i no sóc domador. Tots us ho penseu, no sé per què. En realitat, sóc el propietari d’un circ que no veus i sóc il•lusionista, mag. El circ el vaig heretar del meu pare i ell del seu. Així ha sigut durant generacions. El Circ d’en Melquíades era el més gran que puguis imaginar. Era màgic i tenia tan d’èxit que no ens deixaven marxar de les ciutats abans que tothom no hagués tingut ocasió de veure’ns”.

De sobte semblava cansat. S’havia aturat i va tancar els ulls per fer petar els dits. Darrere seu va aparèixer una altra bala de palla i va seure-hi abans de continuar:

“Però els temps han canviat molt i ara hi ha massa coses per distreure al personal. Ara per sobreviure he de fer mans i mànigues i tot el que tinc ho he de portar a sobre i només em puc permetre llogar aquest vagó. Jo viatjaria en tercera classe, però ho faig per ell –amb un moviment del cap assenyalà el lleó- que ja és gran i està artrític”.

La veu del gegant retronava entre les quatre parets. Parlava fent moltes inflexions i gesticulava amb vehemència. El noi n’entenia el significat, però no creia ni una paraula del que l’home li deia: pensava que estava com un llum, però no va gosar dir-li. Pressentia que aquell home guardava moltes coses al pap que li acabaria explicant. I, no obstant, sorprenentment, després d’un llarg silenci l’home va preguntar:

– I tu, a què has vingut?

I aquestes paraules van provocar que el noi revisqués aquella sensació mai abans sentida, intensa i agradable i que li expliqués breument la seva peripècia. L’home brandà el cap i va fer: “Uhm”. I amb cerimònia es tragué el barret. I, sense que el noi entengués per què ni com, del barret sortiren una troupe d’equilibristes i una colla de ballarines. Amazones i cavalls. Funambulistes, trapezistes, un faquir i la dona coet; dos homes forçuts, tres pallassos, un escapista; malabaristes, la dona barbuda i l’home més vell del món. I bèsties i domadors. I quan el vagó ja era ple i semblava que no cabia ningú més, va aparèixer un elefant.

Aleshores, el mag va esvair la multitud i va dir al noi:

– Si has vingut aquí perquè creus estar enamorat, has de continuar el teu camí i buscar a la noia i trobar-la per sortir de dubtes. La porta és darrere el lleó.

– No m’atreveixo a acostar-m’hi.

– Si vols sortir, hauràs de fer-ho. És mans i no et farà res, ja t’ho he dit!

– Com puc saber que dius la veritat?

– No sóc un mentider, jo! –va dir molt digne el mag-. Però tu no pots saber-ho, hauràs de confiar en mi i fer el que dictin el cor i la intuïció.

Després de rumiar una mica, el noi va reaccionar.  En passar pel costat del lleó va veure que era un gran nino de peluix però, quan ja era al pas de la porta, l’animal va tornar a bramar.

<< La plataforma

La travessia >>

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s