Sense floritures, si us plau.

Vázquez Montalbán no era partidari de massa floritures a l’hora d’explicar les coses. Havia acceptat una invitació per a fer unes conferències a Austràlia, i no li va fer mandra desplaçar-se fins a l’altra punta del món. Diuen els qui el van conèixer de prop que no sabia dir que no a ningú que li demanés un favor. A Austràlia estant també va concedir alguna entrevista abans d’agafar l’avió de tornada i en una d’aquestes entrevistes, per a una emissora de parla hispana, li vaig sentir dir el que podríem resumir com un “paraules, les justes”.

L’avió de tornada feia escala a Bangkok i des de Bangkok l’avió va venir sense en Manolo. Manuel Vázquez Montalbán va morir a Bangkok, sol, a l’aeroport, fulminat per un atac de cor mentre esperava el vol d’enllaç cap a Barcelona. Era el 18 d’octubre de 2003.

Em penso que Vázquez Montalbán mai no va tenir una pàgina web pròpia, oficial; mai no n’he tingut constància. Però existeix una d’oficiosa –he comprovat que encara hi és. Si vols visitar-la, punxa aquí-, on algú es va ocupar d’anar penjant documents que en parlaven i on encara hi ha penjat l’àudio d’aquesta entrevista, la darrera. Jo la vaig sentir dies després de la seva mort, encara commocionat.

Però també ho va deixar escrit. A la novel•la Los alegres muchachos de Atzavara, fa dir a un dels seus personatges, escriptor, com ell:

“Por otra parte, mis relaciones con Postius no se habían normalizado y por si faltara algo le había llegado un invitado que me irritaba especialmente: un editor de la nueva ola, especializado en literatura ilegible, en esas novelas en las que los protagonistas tardan cuarenta páginas en abrir una ventana o subir una escalera, en las que no hay emociones humanas, experiencia, en suma, carne humana”.

El penúltim cop que et vaig parlar de llibres em vaig comprometre a explicar-te què m’havia semblat El arte de matar dragones. No és un llibre il•legible, es pot llegir. Però sí que m’ha resultat una mica carregós en el mateix sentit que criticava en Vázquez Montalbán i, per això, no te’l recomanaria, ara que jo he acabat de llegir-lo.

Per entendre’ns aviat, és com aquelles pel•lícules que fan que comencis a moure’t a la cadira una bona estona abans no acaben: quan surts de la sala sempre li dius al teu acompanyant que t’ha sobrat l’última mitja hora i que per explicar-te el que t’ha explicat no calia tanta estona.

Mentrestant, dijous passat vaig assistir a la presentació de Tot això ho faig perquè tinc molta por. L’Empar Moliner és una dona singular, un belluguet que es confessa insegur i poruc. Però, a banda d’això  -jo no puc jutjar-ho- a mi em va semblar una dona apassionada amb el que fa, llegir i escriure. Per saber-ho, només em va caldre sentir-la parlar i veure-la gesticular a la Sala de Socis de l’Ateneu explicant la diferència entre conte i relat, o entre narrar en primera persona o en tercera.

Jo havia llegit el conte que dóna títol al llibre. Abans d’acabar ens en va llegir un altre. I, amb aquests únics arguments diria sense por a equivocar-me que la persona que parlava, llegia i gesticulava és una aguda observadora de la realitat que ens envolta amb una extraordinària capacitat per descriure les persones normals i les situacions quotidianes, persones i situacions que reconeixem fàcilment de tan bé com les explica.

Segur que t’agradaria llegir-lo.

[bctt tweet=”L’@emparmoliner és una dona singular, un belluguet que es confessa insegur i poruc.” username=”RicardAldea”]

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s