L’aroma del pa acabat de fer

Saps una cosa que m’agrada molt d’Igualada? Aquesta olor de llenya que crema en una llar de foc o en un forn que encara se sent a la ciutat en alguns llocs quan vas pel carrer.

A mi em fa venir al cap records de quan era un vailet, records d’aquelles setmanes que vaig passar a l’Aragó, al poble del meu pare, vivint amb els avis.
Els avis tenien conills i gallines i una casa senzilla. Al pis de dalt de la casa hi havia la cuina, que també servia de menjador. I de sala d’estar, doncs allà en mig, presidint-ho tot, la cuina econòmica cremava a tota hora, a l’hivern, per escalfar l’estança on ens estàvem sinó de grat per força.

Els records tenen imatges associades i aquestes imatges sempre són en colors, encara que el cervell les registrés quan el cinema era en blanc i negre i la televisió ni existia, com és el cas.

Els meus records d’aquells dies a casa dels avis, incorporen, a més, efectes especials. Com en diríeu, sinó, de l’olor de la llenya cremant a la cuina? I de la del ferro roent de la ferreria del costat? I de l’aroma del pa acabat de fer per l’àvia?
Jo sóc el primer de la família nascut lluny del seu lloc d’origen. Aleshores tenia cinc o sis anys i sempre havia viscut a Barcelona, no havia estat mai en un poble. I deu ser per això que els meus records tenen olor de poble i són tan entranyables.

Per això, ara, a Igualada, quan vaig pel carrer i em ve aquesta flaira de la qual et parlo, tinc la sensació que la nostra ciutat és prou petita encara i que això la fa entranyable.