Pare nostre, que esteu en el cel…

L’altre dia vaig anar al cementiri. Com tants dies, anava jo caminant passeig avall cap a l’estació, quan vaig sentir l’impuls –o la pulsió, no sé, quan arribaré a casa consultaré el diccionari, em vaig dir- d’acostar-m’hi.

Algunes preguntes em van venir al cap.

-¿Serà que ja et sents més proper a ells?

-No! –vaig negar.

-Estàs malenconiós i no vols sentir a ningú?

-Això és veritat! –vaig convenir.

-I, no obstant, et cal algú que t’escolti?

-Si! – vaig acceptar

El lloc estava cuidat i net. Feia un dia esplèndid de sol i cel brillant de tan blau, sense núvols. El silenci era imponent i convidava a la meditació i al recolliment.
Vaig decidir visitar tots els meus éssers estimats i dir mentalment un parenostre a cada un com a mostra de respecte.

Resar un parenostre! Quant feia que no ho feia? No ho sé dir, no me’n recordo, però és tant el temps que fa que no reso que no recordava el parenostre! Això em va preocupar, em va preocupar molt, doncs jo em pensava que allò que s’aprèn a força d’hòsties, com ara anar en bici y el parenostre, mai s’oblida. “La letra con sangre entra” era el lema del pla d’estudis vigent quan jo era petit, i la religió catòlica-apostòlica-romana era l’assignatura estrella.

Seran els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer? La meva veu interior més hipocondríaca tornava a la càrrega i jo vaig intentar ignorar-la començant a resar aquell mantra que se’m resistia. Després de tot, ells, els meus éssers estimats que habitaven el cementiri sabrien disculpar-me si no ho feia bé del tot.

-“Pare nostre, que esteu en el cel…” –vaig començar a dir.

Un cor de veus que no vaig aconseguir veure d’on sortien havia començat a resar amb mi i, per bé que jo ja pregava sense parlar, em vaig quedar sense paraules.

-“… sigui santificat el vostre nom…” –continuava el cor.

Malgrat la sorpresa, jo estava delerós per saber com seguia l’oració i vaig esperar en silenci. Però aleshores el guirigall d’una colònia de cotorres es va sobreposar al cor incorpori i em vaig quedar amb les ganes.

PD:
Diccionari de la Llengua Catalana de l’I. E. C.
Impuls: Tendència involuntària a executar un acte.
Pulsió: En psicoanàlisi, impuls o motivació que porta a executar o refusar un acte concret.