No estic sol!

Ja he parlat alguna vegada de com m’agrada caminar sol. En Carles Capdevila ha vingut a donar-me la raó amb el seu article d’ahir a l’”Ara” quan explica el que li confessava Juan José Millás al respecte.

Caminar sol permet ordenar els pensaments sense interrupcions. I la concentració que propicia desembussa allò que se’ns ha entortolligat al cervell. Així, som capaços de trobar paraules que s’esmunyien i, fins i tot, de tenir idees, que ens vénen al cap com per generació espontània, per el sol fet de respirar aire pur.

Perquè, és clar que caminar sol per la ciutat també va bé, però és ben diferent, tota una altra cosa. El que funciona segur és caminar sol a camp obert, en contacte amb la natura, respirant aire més pur. Oxigenar el cervell deu ser el secret. I tot el seguit d’experiències sensorials que hom experimenta amb l’activitat. Si, com és el cas, has deixat de fumar, les percepcions són més vives i l’experiència més gratificant.

Aixafar terra –no asfalt- ens porta de tornada als nostres orígens, ens permet connectar amb la nostra essència humana, el nostre ADN com a espècie.

I per aconseguir tot això no cal que la natura on ens endinsem sigui gaire salvatge. Tots tenim a la rodalia dels nostres pobles o ciutats camins que ens obriran les perspectives i ens allunyaran els horitzons. Sentir-te insignificant i acceptar-ho de bon grat també ajuda. Humilitat i benestar van de la mà.

Gràcies a Carles Capdevila, Juan José Millés i Frédéric Gros ara ja no em sento d’una espècie rara.

La Tossa de Montbui
Més enllà del verd dels camps, al mig, es veuen els primers edificis d’Igualada. A l’esquerre s’endevinen les formes rodones de l’església del Barri de Sant Pere. Al fons, a la dreta, sota els núvols, la Tossa de Montbui. — Más allá del verde de los campos, en medio, se ven los primeros edificios de Igualada. A la izquierda se adivinan las formas redondas de la iglesia del Barri de Sant Pere. Al fondo, a la derecha, bajo las nubes, la Tossa de Montbui.

¡NO ESTOY SOLO!

Ya he hablado alguna vez de cómo me gusta caminar solo. Carles Capdevila ha venido a darme la razón con su artículo de ayer en el “Ara”, cuando explica lo que le confesaba Juan José Millás al respecto.

Caminar solo permite ordenar los pensamientos sin interrupciones. Y la concentración que propicia desemboza aquéllo que se ha atascado en el cerebro. Así, somos capaces de encontrar palabras que huían e, incluso, de tener ideas, que nos vienen a la cabeza como por generación espontánea, por el Solo hecho de respirar aire puro.

Porque, claro que caminar solo por la ciudad también va bien, pero es muy diferente, toda otra cosa. Lo que funciona seguro es caminar solo a campo abierto, en contacto con la naturaleza, respirando aire más puro. Oxigenar el cerebro debe ser el secreto. Y todo el conjunto de experiencias sensoriales que se experimenta con la actividad. Si, como es el caso, has dejado de fumar, las percepciones son más vivas y la experiencia más gratificante.

Pisar tierra –no asfalto- nos lleva de vuelta a nuestros orígenes, nos permite conectar con nuestra esencia humana, nuestro ADN como especie. Y para conseguir todo éso no es necesario que la naturaleza en la que nos adentremos sea demasiado salvaje. Todos tenemos alrededor de nuestros pueblos y ciudades caminos que nos abrirán las perspectivas y nos alejarán los horizontes. Sentirte insignificante y aceptarlo de buen grado también ayuda. Humildad y bienestar van de la mano.

Gracias a Carles Capdevila, Juan José Millás y Frédéric Gros ahora ya no me siento de una especie rara.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s