Hi ha dies grisos i camins solitaris. Quan camines per camins com aquest en dies com ahir, i no veus ningú i no sents el vent ni les branques ni les fulles bellugant-se, i acabes sentint el teu cor bategant a compàs amb les passes i els esbufecs que et provoquen les pujades, saps que pots estar perdut, però també tens la certesa d’haver-te trobat, de ser amb tu mateix.
I sents la teva veu dintre el cap responent assenyadament a qüestions transcendents que sempre t’havien intrigat. No és una bogeria?
Hay días grises y caminos solitarios. Cuando andas por caminos como éste en días como ayer, y no ves a nadie y no oyes el viento ni las ramas ni las hojas moviéndose, y acabas escuchando a tu corazón latiendo a compás con los pasos y los resoplidos que te provocan las subidas, sabes que puedes estar perdido, pero también tienes la certeza de haberte encontrado, de estar contigo mismo.
Y oyes tu voz en la cabeza respondiendo juiciosamente a cuestiones trascendentes que siempre te habían intrigado. ¿No es una locura?