Silenci i solitud

Hi ha dies grisos i camins solitaris. Quan camines per camins com aquest en dies com ahir, i no veus ningú i no sents el vent ni les branques ni les fulles bellugant-se, i acabes sentint el teu cor bategant a compàs amb les passes i els esbufecs que et provoquen les pujades, saps que pots estar perdut, però també tens la certesa d’haver-te trobat, de ser amb tu mateix.

I sents la teva veu dintre el cap responent assenyadament a qüestions transcendents que sempre t’havien intrigat. No és una bogeria?