“L’educació era l’ànima de la societat que volíem construir”

Hi ha frases que et ressonen com hi ha moments que et sembla que ja has viscut. Aquesta és com la síntesi d’un repte, el de la construcció d’una societat més justa i més lliure: un somni.

Totes les generacions han volgut transformar el món, convertir-lo en un lloc més harmoniós. Malauradament, totes han fracassat perquè no hi ha prou amb il•lusió i empenta com a únic bagatge. Els somnis duren tant com dura la il•lusió; els somnis duren fins que s’acaben les forces. Els somnis duren fins on comença el desencís; just fins quan comença a obrir-se pas la frustració que provoca una lluita desigual.

L’Elvira Godàs ha mort a 98 anys després de tota una vida dedicada a la docència. L’Elvira era filla dels fundadors de la primera escola laica de Lleida. La frase és seva i es referia a la raó dels bombardejos de l’aviació italiana durant la guerra, a l’objectiu de les bombes que van caure sobre l’escola. Hi van morir 42 nens.

Jo encara no havia nascut. Però la frase m’ha ressonat perquè encara recordo –ara amb molta nostàlgia- les ganes de canviar el món que tenia quan era jove. I és que els somnis d’aquesta categoria són patrimoni únicament dels joves.

Frustrar-los és cosa del poder.

.oOo.

“La educación era el alma de la sociedad que queríamos construir”

Hay frases que te resuenan como hay momentos que te parece que ya has vivido. Ésta es como la síntesis de un reto, el de la construcción de una sociedad más justa y más libre: un sueño.

Todas las generaciones han querido transformar el mundo, convertirlo en un lugar más armonioso. Desgraciadamente, todas han fracasado porque no hay suficiente con ilusión y empuje como único bagaje. Los sueños duran tanto como dura la ilusión; los sueños duran hasta que se acaban las fuerzas. Los sueños duran hasta donde empieza el desencanto; justo hasta cuando empieza a abrirse paso la frustración que provoca una lucha desigual. 

Elvira Godàs ha muerto a los 98 años después de toda una vida dedicada a la docencia. Elvira era hija de los fundadores de la primera escuela laica de Lleida. La frase es suya y se refería a la razón de los bombardeos de la aviación italiana durante la guerra, al objetivo de las bombas que cayeron sobre la escuela. Murieron 42 niños.

Yo aún no había nacido. Pero la frase me ha resonado porque todavía recuerdo -ahora con mucha nostalgia- las ganas de cambiar el mundo que tenía cuando era joven. Y es que los sueños de esta categoría son patrimonio únicamente de los jóvenes.
Frustrarlos es cosa del poder.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s