Si alguna cosa agraeixo durant les meves passejades urbanes és el silenci que m’envolta. El so de les meves passes i una certa remor llunyana, m’ajuden a concentrar-me en les meves cabòries.
Avui anava cap a la perifèria i pensava que és un bé de Déu gaudir de tanta calma. Si més no en part, l’atribuïa als fets de ser dilluns i de la pluja suau i benvolent que queia a primera hora.
Però la pluja ha passat i el sol començava a obrir-se pas tímidament entre els núvols i, no obstant, la calma dominava també el centre de la ciutat quan ja hi tornava. I pensava que ja era hora que hi hagués més gent pel carrer i que quina pena!
I aleshores m’ha vingut la tristor.
