Dijous: el núvol tòxic que es va formar sobre Igualada va ser el protagonista indiscutible. La crisi que va generar es va diluir amb ell i, finalment, tothom va poder sortir de casa seva o tornar-hi en aixecar-se el confinament decretat en un primer moment.

La mesura era sensata, gens gratuïta. La situació era greu i l’alarma generada gran. Valia més la pena passar-se que no arribar-hi. Haver de lamentar desgràcies personals mai no ha servit de res.

En aquest cas, com en tots, segur que hi van haver coses que hom podien haver fet més bé. I, evidentment, no han escapat a la crítica dels ciutadans. En això som campions.

Honestament penso que si mai es poden produir desajustos i descoordinacions és en situacions d’emergència que afecten o poden afectar a tantes persones com la viscuda dijous. Si els desajustos i les descoordinacions afecten a aspectes secundaris, com és el cas, tenen una importància relativa. Cal, doncs, relativitzar i intentar ser més objectius: la gestió de la crisi hauria de merèixer, globalment, la nostra aprovació.

L’experiència ens ha de servir per aprendre, per saber com afrontar amb més garanties la propera emergència que, per altra banda, més val que no ens arribi.

Divendres: tornant de Bellvitge amb els sogres, el nostre vehicle es va veure involucrat en una col•lisió múltiple sense més conseqüències personals que les lesions patides pel motorista que la va provocar involuntàriament. La resta -dos camions i sis turismes- no vàrem patir més que abonyegaments i rascades. Als vehicles, és clar.

Dissabte: Sant Valentí –a qui Sant Jordi sempre guanya la partida a Catalunya- va quedar diluït per la Rua de Carnestoltes, protagonista absoluta del dia. Així ho certifica la massiva participació de ciutadans, disfressats o no.

Diumenge: He complert 61 anys. No és rellevant, però és un fet.