M’instal·lo a la terrassa. Fa un dia de núvols i clarianes, que diuen els homes del temps. La temperatura és agradable, fresca per tractar-se de l’agost.
Em poso música -acústica, intimista, tranquil·la-. Prenc un cafè, encenc un cigarret i encaro la post de planxar. La planxa ja esbufega, delerosa després de tanta inactivitat. La roba per planxar de quatre persones després de quinze dies de vacances espera a un costat, unes peces arraulides contra les altres, com temoroses del que els espera.
Una estona memorable, les mans ocupades, el cap lliure per pensar.
- M’ho passo tan bé que no acabo expressament, deixo una part de la feina per un altre dia.
- M’ho passo molt bé, però hi ha tanta roba que no acabo de planxar-la tota. ja continuaré en un altre moment.
- M’ho passo molt bé, però hi ha tanta roba que no puc acabar de planxar-la tota abans de l’hora de dinar. Quan estem decidint on anem a fer una queixalada, ens truquen un amics per proposar-nos de dinar junts en algun lloc.
La solució correcta a l’enigma s’explica a continuació…
Ens trobem i dinem. La nostra és una amistat relativament recent i dinant surten coses que no sabem els uns dels altres que expliquem i escoltem. Però també riem molt i entre glops i rialles quedem per continuar la festa; soparem junts a casa nostra. Una de nosaltres no té vacances i ha d’anar a la feina, quina mandra! Els altres, un a preparar el curs vinent i nosaltres al súper –la nevera és absolutament buida- i a posar ordre a casa.
Sopant continuem xerrant i rient i improvisem una sortida a Sitges per demà.
Em poso al llit sense en recordar-me de la bona estona que he passat planxant.
