La meva Amsterdam (1)

Molts holandesos condueixen les seves bicicletes amb una certa altivesa. La més gran part de les bicicletes és de passeig, fet que explicaria la postura -l’esquena recta, les espatlles ben endarrera- però no l’actitud. L’actitud del ciclista urbà holandès es justificaria per la necessitat de sobreviure en el caos que és el trànsit d’Amsterdam, on conviuen vehicles de tota mena -tramvies inclosos- en carrers de doble sentit que travessen una embolic de canals. A més dels vianants i dels “runners” que corren a partir de certa hora, és clar. Buf, quin estrès!
Ahir vàrem acabar tan cansats que avui ens hem despertat a les nou. Després d’esmorzar en un lloc molt “cute”, la Paula s’ha torçat el peu, el seu peu dolent, aquell on s’ha fet mal altres vegades i la tenim lesionada. Això ha modificat els nostres plans lleugerament, de manera que ens hem dirigit directament a l’explanada dels museus. Teniem entrades pel de Van Gogh a les 13 hores i una estona per davant, de manera que les dones han segut mentre el Nil i jo hem marxat a la recerca del Paradiso.
Decepció total. Ja sabiem que actualment és una sala de festes o una cosa semblant i que no podriem entrar, però és que l’edifici té tan poc atractiu que no li he fet ni una fotografia.
Sóc conscient que el que diré ara pot costar-me l’excomunicació i que els erudits més radicals em retirin la paraula, però algu ha de ser capaç de fer-se en veu alta la pregunta: cal que els arquitectes dissenyin edificis que no siguin còmodes pels qui els han de fer servir? Al servei de què o de qui està el disseny?
Per què serveixen tants metres cúbics d’aire com caben al museu Van Gogh si resulta que no caben les persones? Que l’arquitecte no sabia que és un lloc molt concorregut i per això no va preveure que qui entra només traspassar la porta ja no pot continuar caminant perquè hi ha uns embussos descomunals per deixar les boses al guarda-roba, doncs no et permenten passar amb res.
El museu és a l’explanada dita dels Museus -hi ha d’altres, entorn- on hi cabrien tres o quatre camps de futbol reglamentaris. A qui se li va acudir posar la porta d’accès a la banda que toca al carrer -de vorera escasa i amb cotxes aparcats a sobre, i molt de trànsit- quan s’han de muntar quatre cues diferents i bastant desorganitzades abans d’accedir a l’interior?
Un cop a dins, superada ja l’experiència del guarda-roba, la massificació és tal que et marxen les ganes de mirar el quadres. Malauradament he de dir que el museu m’ha semblat més una màquina de fer diners que un espai de cultura i realment lamento haver arrivat a aquesta conclusió, doncs Van Gogh m’agrada i la seva persona em cau molt bé.
Justament tot el contrari que l’Amterdam Arena on he anat sabent que és una màquina de fer diners i m’he trobat amb un museu. No pel contingut, en tractar-se del camp de joc de l’Ajax ja us podeu imaginar què et mostren en el “tour” que t’ofereixen, però sí pel concepte de la visita i per l’amplitud dels espais.
Justament allà he arribat a la conclusió que els holandesos tenen els peus petits. Fins ara, allà on hem anat on hi ha escales, sempre eren de graons estrets, no t’hi cap el peu sencer. Jo em pensava que el fenòmen tenia a veure amb l’antiguitat dels edificis o amb l’espai que hi haguès per encabir l’escala, però es veu que no és així doncs les escales de l’Amsterdam Arena també són de graons petits i l’edifici és modern i d’espai hi ha tant com vulguis.

Amsterdam, 12 d’agost de 2014

Galeria d’imatges ->

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s