Dimarts, 5 d’agost

Caminada matinera per anar a comprar el diari i coc -pa de pessic característic de Sant Carles de La Ràpita- per esmorzar. Travessia pel “Barri”, una retícula de carrers conformats per cases humils, la majoria baixes, moltes emblanquinades. Barri senzill de gent treballadora, barri tranquil de carrer silenciosos. Cadires al carrer, a les portes de les cases. I a les cadires, veïns que prenen la fresca que els porta el garbí.

“Matí ennuvolat amb predicció de pluja a la tarda”, diu la fornera que ha dit l’home del temps.

Havent esmorzat, les nenes –per no dir-les sempre així consignaré aquí els seus noms: Paula, la nostra filla, i Marta, la seva amiga, que ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres- han decidit anar a la platja, a jugar a vòlei i a estirar-se a la sorra a xerrar de les seves coses. El Nil, el nostre fill, ha pres la pilota i l’Anna, la meva dona, se’ls ha endut a tots plegats amb el cotxe. Ella diu que anirà al súper a comprar quatre coses que ens fan falta. A mi m’han deixat tranquil amb l’ordinador, perquè pugui continuar escrivint aquest diari. Per la meva banda, he estat d’acord amb els plans que han fet, em venia de gust escriure una estona; des que tenim el nostre negoci no escric res i darrerament ho trobava a faltar. Així que m’he quedat a casa, amb els avis –el meus sogres-, o, per ser més precisos, amb l’Anna –mare i filla es diuen igual-. El Josep, com és habitual, ja havia desaparegut sense que ningú sàpiga cóm ni quan ha sigut.

Ahir, ja a casa, a estones i intercalant-la amb l’escriptura, vaig continuar avançant en la lectura de “El mal de Montano”.

És curiós. Vila-Matas explica que és un diari que, a mesura que va escrivint, se li converteix en novel·la. El protagonista –que no té nom però és una fabulació que rau d’ell mateix, de la seva persona- és un reconegut crític literari que mai ha escrit un llibre que decideix prendre’s un cert període de descans perquè se sent saturat –malalt- de literatura. I va a visitar el seu fill, escriptor angoixat per un període de sequera creativa que es perllonga més del compte. I, a Nantes estant –Montano, és el nom del fill, regenta allà una llibreria amb l’Aline, la seva companya-, se n’adona que tots dos –pare i fill- pateixen el mateix mal.

El Mal de Montano es manifesta com a una transposició entre vida i literatura. Tal com jo ho entenc, qui el pateix veu la vida en termes literaris, com si la vida no fos real si no es pogués narrar o no hagués estat narrada abans per algú. Qui pateix el mal, en veure una posta de sol, per posar un exemple, la registra en el seu cervell en termes susceptibles de ser escrits o evoca frases o fragments d’obres escrites abans per novel·listes o poetes. De manera que, en els seus episodis més aguts, la malaltia porta al malalt a preguntar-se si hi ha res més enllà de la literatura.

És curiós perquè sovint em passa que me n’adono que estic posant mentalment per escrit el que estic veient o el que estic sentint o el que estic vivint. Jo no pateixo el Mal de Montano; si més no, no pateixo un dels seus episodis més aguts, però és cert que poso paraules a la realitat, tot i que no sempre escric el visc.

Genèricament, la novel·la gira en torn a la literatura, però específicament és una lloa al diari íntim com a gènere literari. Així, un cop alleugerit dels severs símptomes del Mal de Montano que patia, el crític protagonista continua la narració tal com l’havia començat, com si es tractés del diari íntim que ve escrivint des de sempre, però ens regala una mena de diccionari –ordenat alfabèticament- de reflexions sobre anotacions en diaris íntims d’autors que han deixat la seva –gran, al seu criteri- empremta cultivant aquest gènere.

En el punt on em trobo, està parlant del de la seva mare. És real, o és fictici? No ho sé dir, sóc un absolut ignorant i aquí no tinc connexió a Internet per intentar esbrinar si la seva mare es deia com ell diu que es deia ni si realment escrivia d’amagades un diari secret en el que anava abocant tot el que sentia, tant tràgic, tan depressiu, tan opressiu, reflectint una vida tant radicalment oposada a la que vivia públicament, que fa pensar en una persona afectada de doble personalitat.

Però el que és important és que tothom qui escriu un diari íntim –Vila-Matas esmenta autors de prestigi universal- hi reflecteix aspectes de la seva vida quotidiana, aspectes de la seva vida més rutinària, no sempre esquitxada d’elements interessants dignes de ser novel·lats. La gràcia rau, en tot cas, en la forma més o menys literària d’abocar sobre el paper els sentiments, les vivències, les anècdotes…

Acaba d’arribar la família que era fora. Aviat dinarem.

Tan idèntiques en essència i tan diferents al mateix temps, la fideuá que ens van cuinar la Mariola i el Jordi i la que ens ha fet avui l’Anna –la meva sogra- són incomparables, tan bones totes dues!

Estant de vacances a Sant Carles, Peñíscola és de visita obligada, sempre resulta agradable dedicar unes hores d’una tarda a fer un tomb, unes compres i un gelat. De vegades, com avui, fins i tot un sopar. Les nenes, després, han marxat a fer-se un tatuatge de henna. L’Anna les ha acompanyat mentre el Nil ha ficat els peus a l’aigua del mar. Jo fumava esperant.

I mentre esperava comparava els records que tinc dels primers estius que vaig venir amb el que he vist els últims anys, amb el que estava veient en aquells moments, i inevitablement he maleït als qui portats pel seu afany especulatiu han malbaratat el que hores d’ara podia ser un lloc idíl·lic, en comptes del paradís de l’explotació turística intensiva que és.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s