Dilluns, 4 d’agost

L’aigua era un mirall de plata, tan plana i tan tranquil·la. Havia poca gent a aquella hora a Les Delícies i ens hem instal·lat en un lloc discret, a distància prudent d’altres banyistes.

He recuperat el plaer de seure sota el para-sol, tancar els ulls i sentir la remor de l’aigua. Del darrera m’arribava esmorteïda la conversa despreocupada de les nenes, veus alegres de dues adolescents prenent el sol. He inspirat profundament i he sentenciat: “Estem de vacances, això és vida!”

– Sergio, maño, ¡ten cuidado y no molestes a ese señor!

La veu era aspra i m’ha semblat desagradable, era de la mare d’en Sergio i m’ha evocat el tro que precedeix a la turmenta, era com un mal presagi. El Sergio i sa mare no venien sols, aviat han aparegut el pare i dues germanes més.

He agafat “El mal de Montano” de la bossa.

Vila-Matas és un escriptor singular, si més no. Juga entremaliadament amb elements autobiogràfics deliberadament distorsionats i ficció pura inspirada molts cops –no obstant- en vivències realment viscudes, fins a aconseguir relats que no semblen novel·les; al menys no semblen novel·les convencionals. Qualitat narrativa indiscutible a banda, aquesta és la seva gran virtut, la de ser un autor innovador que assaja noves fórmules narratives.

M’agrada molt com escriu Vila-Matas tot i que confesso que de vegades he de tornar a llegir algun paràgraf per acabar-lo d’entendre, doncs fa frases llargues farcides de d’altres de subordinades i altres cops complementa, amplia o matisa una frase amb d’altres que separa o uneix mitjançant comes. Però m’agrada molt com escriu, tot i que jo tendeixo més a la simplicitat a l’hora d’expressar-me per escrit.

Avui se m’ha acudit que potser m’agrada perquè ell escriu com jo parlo. O, si més no, com parlava –quan em deixaven parlar, però això es una altra qüestió-, que darrerament també parlant tendeixo a la simplicitat.

He començat a llegir i aviat he aconseguit posar-me dins el relat de les peripècies del crític literari malalt de literatura que és protagonista del llibre.

– ¡Sergiooo! Te lo digo por última vez: ¡Ven aquí ahora mismo que este señor nos hará un foto a los cinco!

He desat “El mal de Montano” a la bossa. Vila-Matas i els seus personatges hauran d’esperar.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s