Dos anys després

Caminant per la meva ciutat em creuo amb persones a qui conec de quan treballava. Jo les despatxava, únicament, i per tant no tenia amb elles cap relació massa profunda.
Ara, en molts casos les trobo envellides quan les veig.
Les que ja tenien una edat aleshores, semblen haver perdut molt. Es recolzen en bastons per caminar o ho fan amb dificultat i, alguns, fins i tot van sempre acompanyats d’algú que, de vegades, no és ni de la família.
Segur que forma part del procés de deteriorament físic que provoquen els anys, però és que també em passa amb la gent més jove, també la trobo canviada físicament, com si arrossegués una càrrega feixuga.  I sobre tot, trobo les seves expressions més tristes o menys rialleres, com es vulgui veure.
Tant ha canviat la gent en dos anys que fa que no treballo? Pot ser que el que veig en els altres m’estigui passant a mi i per això tingui aquesta percepció pessimista. Però avui em preguntava si les nostres cares no seran un reflex de la situació que vivim. Serà que la crisi ens ha deprimit fins el punt d’arribar a pesar-nos físicament i canviar-nos el semblant?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s