Jo ja havia decidit proposar a l’Arlette que m’acompanyés a París i volia obtenir-ne una resposta sincera. Si havia de refusar el meu oferiment, que fos perquè no li venia de gust venir amb mi, no perquè la condicionaven els comentaris maliciosos que jo donava per fet que la nostra escapada suscitaria entre companys i coneguts, si arribava a consumar-se. La vaig convidar a dinar en un lloc discret i tranquil sense avançar-li la meva intenció i ella va acceptar la invitació una mica reticent. I també es va ruboritzar, diria.
L’Arlette era una dona atractiva i anava sempre ben arreglada. Aquell dissabte, no obstant, la vaig trobar més sofisticada que mai. Sens dubte, havia posat un interès especial a l’hora de maquillar-se i escollir la roba que duia posada; estava esplèndida i vaig pensar que si el que volia era impressionar-me ho havia aconseguit. I en pensar-hi, vaig recordar que jo havia revisat el meu aspecte diversos cops abans de sortit de casa.
