A Ca l’Americano

Ca l'AmericanoQuè vols que et digui que no t’hagi dit ja en alguna ocasió?

No t’ho demano a tu, lector. En realitat és el que jo em pregunto posant-me en la teva pell: què esperes que digui que no hagi explicat abans? Això d’escriure resulta més complicat cada cop.

Ahir, sense anar més lluny, algú defensava -amb vehemència i ganes de tocar el voraviu- la idea que l’autor es deu als seus lectors i que ha d’escriure per complaure’ls. També hi havia qui controlava el que bevia per tocar-me el que no sona, convençut que la meva última crònica és el resultat d’una trompa descomunal.

Ho discutiré perquè no hi estic d’acord! –vaig sentir que deia una veu que venia del fons a la meva esquerra.

Ja havíem dinat i érem còmodament asseguts en butaques i sofàs a la terrassa de Ca l’Americano, a tocar de la piscina.

L’Ebre també és molt fons a la desembocadura! –insistia la veu.

I qui ho discuteix això? –la rèplica va ser automàtica i provenia del meu costat, a la dreta. Aquí dèiem que l’aigua del mar arriba fins a Tortosa.

L’origen de la controvèrsia era l’amplada del Maroni, un riu que fa de frontera entre Surinam i la Guyane (francesa)! Algú prop meu havia dit que és molt més ample que l’Ebre a l’alçada de Tortosa.

Com a notari dels nostres consells d’administració, constato que cada cop se semblen més a una pel·lícula dels Germans Marx. És per això que proposo que en la pròxima reunió s’obri un debat sobre la conveniència o no de contractar un otorinolaringòleg que ens revisi l’oïda abans de començar les discussions, doncs, amb aquest nivell de debat no anem enlloc. És clar que, tal com estem ara de malament, podem acabar aprovant la contractació d’una massatgista.

Per cert que, parlant de massatgistes, he sabut que un altre grup de jubilats va organitzar un sopar amb massatge i final feliç inclosos. Les noies –joves i orientals, una cucada!- van fer la feina ben feta, com cal, de manera que tots els avis van quedar ben relaxats. I somrients com el ninot del Netol. Però expliquen d’un d’ells que es va treure les sabates abans d’entrar al seu pis, per no fer sorolls que despertessin la seva dona. Sigil·losament, va anar a les fosques cap al dormitori a posar-se el pijama per ficar-se al llit, però, en acotar-se per treure’s el mitjons, una punxada a l’esquena el va deixar clavat i va deixar anar una exclamació de dolor:

Hotias! Que daño!

De les profunditats de la foscor de la cambra marital, sorgí la veu de la seva dona:

Eso va a ser l’asiática, Manolo!

– Coño, María, tan pronto t’has enterao?

Però, tornem al que deia sobre l’autor i el lector.

En relació a la primera tesi no hi estic d’acord. L’autor escriu i el lector llegeix. I, si li agrada el que ha llegit, el lector continuarà llegint allò que escrigui l’autor en tant aquest no el decebi.

Pel que fa a literatura i alcohol, reconec que s’han escrit pàgines brillants sota els seus efectes -un punt de desinhibició estimula la imaginació, proporciona lucidesa i agilitza l’anar i venir dels dit sobre el teclat-, però no és el meu cas. Accepto que no entenguis que algunes persones tinguem la capacitat de comunicar-nos amb éssers intangibles i invisibles. I, no obstant, aquests éssers ens envolten, ens parlen i algunes persones els podem sentir.

Jo no sabia que tenia aquest do fins fa un mes, per això em va trasbalsar d’aquella manera. Ara ho porto molt més bé, tot i que encara tinc algun problema amb les interferències. Gestionar les connexions és el que més m’està costant, particularment en llocs en els que hi ha moltes converses simultànies, com en els nostres consells. I si a sobre hi ha molts smart phones i/o tablets funcionant, com ahir, la cosa es complica molt més.

Això de sentir el que es diu i també el que no es diu és fotut, segons en quines ocasions.

Hi ha diverses coses que et vull comentar al respecte d’aquest capacitat meva. Una és que -sense saber-ho- potser he estat jo qui ha interceptat els correus electrònics de convocatòria. És només una idea que se m’ha acudit, però valdria la pena que el nostre analista de sistemes estudiés a fons la possibilitat que fos així, per evitar en el futur un desastre com el d’aquest mes.

Cas de confirmar-se que tinc alguna cosa a veure amb aquest misteri inescrutable de la tecnologia, si ets dels qui van estar consultant l’evolució de la prima de risc en els vostres aparells intel·ligents faríes bé de confirmar que la informació és correcta, doncs, com dic, podria haver resultat alterada per la meva presència.

Hauràs observat que hi ha moments que em quedo com catatònic, en silenci i movent els ulls d’una banda a l’altra, observant. M’he psicoanalitzat a fons i em penso que he trobat les raons. Són dos i no són greus. Una seria la meva encara maldestra manera de gestionar les comunicacions a que em referia abans. L’altra és més prosaica i consisteix en l’avorriment sublim que em sobrevé quan la conversa gira en torn a inversions, comissions, penalitzacions, condonacions, permanències, cotitzacions, etcètera, termes tots ells tants anys units entranyablement a la meva vida i, potser per això mateix, avorrits i desterrats del meu vocabulari habitual actual.

Quan entro en aquest estat, no cal fer res. Deixa’m tranquil i jo tot sol me’n sortiré. Dic això perquè ahir algú va tenir la idea de girar-me el cap, com si jo fos un mussol. No, no és aquesta la teràpia! I si del que es tracta és de fer una foto des d’un punt situat darrera meu i es vol que jo surti de cara, és més fàcil girar la butaca, no et sembla? Que hagi batejat el meu bloc amb el nom de El mussol d’Aqualata no em confereix les capacitats dels mussols. El meu do és un altre.

I és que em temo que algú no em vol bé. Sé qui és, però no t’ho diré. Però ja cal que vagi amb compte, ara que sento fins i tot el que no es diu. Si recordes vàrem pagar 15 euros pel dinar. Únicament a qui no sabia que Aqualata és l’origen del que deriva Igualada li van cobrar 15,50 euros.  Va ser un suggeriment que li vaig fer al cambrer. Inicialment es resistia a fer-me cas, però sense ni immutar-me li vaig resoldre tots els sodokus de la llibreta amb la que entretenia l’espera. En veure passar els fulls sense que ningú els toqués i omplir-se les caselles sense que ningú hi escrivís,  no li van caldre més raons. Tot plegat una petita demostració de força, necessària per marcar subtilment el territori i deixar clar amb qui se les havia.

En arribar a casa, l’Anna era a la terrassa davant una pila de llibres. Eren de 4art. d’ESO, reutilitzats.

Ens acaben de passar els llibres de la Paula –em va dir. Té, agafa una goma i borra!

Sí, carinyo! Ara mateix! -vaig dir jo.

.oOo.

Post data

A l’agost també hi haurà trobada, per qui pugui venir. Inicialment se n’encarrega en Jaume Crivillés.

Més avall trobareu l’enquesta que demanàveu que inclogués.

.oOo.

Galeria de fotografies –>

.oOo.

Opina sobre l’experiència

.oOo.

AQUALATA, la llegenda de la formació d’Igualada

L’antiga Conca d’Òdena s’estenia en un immens estany d’aigua que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons. L’embassament donà nom al riu en aquell indret, Aqualata, que vol dir aigua ampla.

Prop d’aquell estany, en una gran masia sobre el turó d´Òdena, vivia un pagès de molt mal humor i caràcter aspre, tant que tots els mossos que llogava li fugien. L’amo estava tant desesperat que va prometre vendre’s l’ànima al diable si aquest l’ajudava. Només dir això, se li presentà el Maligne amb aparença de jornaler i li digué que es faria càrrec de tot, amb la condició que mentre l’amo li manés feina seria el seu servent, però que si aquest no tenia res a ordenar-li el diable li prendria l’ànima per sempre.

Quan arribà el moment que el pagès no tenia res a manar, se li va ocórrer ordenar al diable que dessequés el gran estany que cobria aquella part de la comarca, la qual cosa va executar extraient grans pedres i terres formant un gran terrabastall i tremolor de terres per tota la contrada, que va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons. Aleshores el propietari ja no va tenir cap més feina a manar-li, i el diable es va emportar la seva ànima a l’Infern. És per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior en record de quan el lloc era un estany.

4 respostes a “A Ca l’Americano

  1. Molt bo lo de l´asiàtica. Aclarit el tema Aqualata.
    Caldra en els pròxims “consells d´administració” marcar l´orde del dia i el torn de precs i preguntes????.
    Fins aviat.
    Ramon

    M'agrada

  2. Hola Ricard:
    Només aclarir que la controvèrsia era l’amplada del riu Maroni i no pas del Courantyne River i també que era la Guyana Francesa i no la Britànica.
    Res més, Felicitats per la crònica.
    Jaume Martí i Oliva.

    M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s