Hemingway

Ernest i Hadley Hemingway el 1922Sentir com l’aire i el sol t’acaronen la pell és un plaer. Sóc a la terrassa d’un bar. Un lloc tranquil ambientat per música suau. Al darrera se sent el xiuxiueig monòton de converses calmoses. I, de tant en tant, el repicar de platets que s’apilen i l’esbufec de la màquina quan treu els cafès. Sobre la taula, el diari, un llibre i l’iPad per escriure. Tanco els ulls: estic bé, em sento feliç. La jaqueta em resguarda. Els matins són frescs. L’estiu encara mandrós tot just ha pres el relleu a la primavera, que ha estat freda, plujosa i llarga.

He llegit una mica sobre l’atzarosa vida de Hemingway. Era i se sentia un home lliure i sempre va decidir què volia fer, cóm volia viure.

La seva influència sembla indiscutible. El seu estil ha marcat les generacions d’escriptors estadounidencs posteriors. Ja sigui per imitar-la, ja per refusar-la, la seva manera d’explicar la realitat ha estat present en elles. Oracions simples, frases curtes suficients perquè el lector pugui crear-se la seva imatge. Ironia i sentit de l’humor i pocs detalls i poca descripció i moltes conjuncions copulatives. Essència només, tot i que no sempre evident.

Jo acabo de tornar a llegir “París era una fiesta”. És autobiogràfica sobre els anys que va viure a París quan era jove. És una novel·la perquè hi ha ficció. I és inconnexa, no té un fil argumental. El relat gira en torn als records de la vida que portava a París i és descriptiva de les relacions entre els artistes de la generació perduda.

La lectura canvia l’estat anímic del lector. Els capítols que expliquen la relació amb Scott Fitzgerald en són un exemple. El malestar creix mica en mica a mesura que avança la història. En acabar és tan evident com un nus a la panxa. Sense que l’autor hagi dit quina ni per què, acaba de dir que alguna cosa no rutllava. I el lector s’entristeix: a través de la lectura ha arribat a voler que hagués passat d’altra manera allò que va ser com va ser.

I aquesta habilitat per contar les coses és una cosa molt gran.

Al llarg del llibre Hemingway en parla poc de la seva esposa. El seu nom, Hadley, apareix ben poques vegades. I, no obstant, el lector sap que s’estimaven molt, que Hem se l’estimava molt i que Hadley era una dona que sabia entendre’l i viure al seu costat sense fer-li nosa. Per això al lector li sap greu que es presenti un escull que enfonsa el matrimoni.

“Jo he parlat de París com era en els primers temps, quan érem molt pobres i molt feliços”. diu al final del llibre. Hi ha qui diu que exagera, que no eren tan pobres com diu en el llibre. Segur que es tracta d’una llicència literària. Però, qui li podria retreure?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s